Cerca de notícies

Enquesta

Un polemista a 'la grande boutique'

10/3/2004 |

 

Gérard Mortier no enganya ningú. La seva concepció del fet operístic ha estat aplicada empíricament a La Monnaie de Brussel·les -teatre que va situar al firmament internacional-, al Festival de Salzburg -les seves receptes van ser l'antídot perfecte a l'era Karajan, però no a tothom li va agradar l'oli de ricí- i a la Triennal del Ruhr -tot i que cal preguntar-se sobre el seu destí un cop el loquaç gestor belga marxi. Com va demostrar a Salzburg, Mortier no té por de polèmiques, però la seva arribada a la grande boutique de què parlava Verdi, sembla que serà més tranquil·la.
L'herència que deixa Hugues Gall no és pas dolenta, com ell mateix defensa en l'entrevista que tanca el vistós llibre que recull els seus nou anys de gestió. Actualment, entre les dues sales que l'integren, l'històric Palais Garnier i la Bastilla, l'Òpera Nacional de París acull unes 360 funcions d'òpera i ballet per temporada amb uns 850.000 espectadors. Cert, la xifra d'abonats, 25.000, és relativament baixa i Mortier s'ha marcat l'objectiu dels 40.000. És més dubtós que el belga combregui amb la concepció museística que exposa Gall al parlar de "defensar i il·lustrar, de la forma més equilibrada possible, els tres segles de creació lírica i coreogràfica que són la raó de ser de l'Òpera Nacional de París -a la manera dels quaranta segles d'arts plàstiques que justifiquen l'existència del Museu del Louvre". Malgrat això, Gall no ha renunciat a la creació contemporània, amb estrenes d'òperes de Philippe Fénelon, Philippe Manoury, Pascal Dusapin i Matthias Pintschner, un capítol que tindrà continuació en l'era Mortier, que ja ha encarregat obres a Kaija Saariaho, Olga Neuwirth i Hans Peter Kyburz.
La primera temporada de Mortier a París sembla, en l'apartat de noves produccions, un resum de la seva trajectòria anterior, d'aquí certa sensació de déjà-vu. Muntatges provinents de Salzburg com la Katia Kabanova de Christoph Marthaler, ja vista al Liceu, o De la casa dels morts (l'amor de Mortier per Janácek és tan constant com encomiable) i del Ruhr (La flauta màgica segons La Fura dels Baus) es donen la mà amb un títol recurrent en la seva trajectòria, l'impressionant Sant François d'Assise, de Messiaen. Posats a fer apriorismes, una de les iniciatives més atractives serà el nou Tristan und Isolde, no tant per la direcció escènica de Peter Sellars com per la presència del videoartista Bill Viola.
Una altra constant, l'aversió pels divos, del cant i de la batuta, que no combreguen amb la seva visió visceralment intel·lectualitzada i compromesa de l'òpera. Set directors principals (amb el fidelíssim Sylvain Cambreling al capdavant) és una forma curiosa de compensar la manca d'un responsable musical. Tant és, el que mai es pot discutir de Gérard Mortier és la seva passió per l'òpera. La seva estada a París ho serà tot tret d'avorrida.

Xavier Cester
Avui