Cerca de notícies

Enquesta

L'any de la tisora mal temperada

30/12/2013 |

 

Les retallades i la crisi del Liceu marquen un 2013 en què no han faltat les propostes musicals estimulants La música és un llenguatge universal, com bé diu el tòpic, i en aquest 2013 que s'esmuny un dels instruments emprats amb més fruïció ha estat la tisora. Retallades de pressupost, d'activitat, de risc i d'imaginació en les programacions: el fenomen no és exclusiu d'aquesta castigada catalana terra. Les desgràcies dels altres mai són un alleujament de les pròpies, però són útils si es vol contextualitzar com els efectes de la crisi han estat visibles arreu. Una de les lliçons d'aquest any ha estat certificar que cap dels sistemes habituals de gestió de la cultura ha sortit indemne de les estretors econòmiques. En un dels paradisos del suport públic i, alhora, un dels països amb més riquesa musical, com és Alemanya, el 30 de setembre les orquestres, començant per la més prestigiosa, la Filharmònica de Berlín, van protagonitzar una insòlita vaga. Van protestar pels tancaments de formacions els últims anys i per reivindicar millores salarials. En l'altre extrem, en l'empori del finançament privat, els Estats Units, la New York City Opera es va declarar en fallida, i va abaixar el teló després de 70 anys de trajectòria. El rentat de cara del Palau La tempesta perfecta es produeix quan a un descens dràstic dels pressupostos públics de cultura s'hi ajunta un complicat accés als recursos privats. No debades moltes empreses també ho passen malament. D'altra banda, fa anys que esperem una llargament promesa i encara no concretada llei de mecenatge. Seria il·lús, però, creure que aquesta llei serà la panacea que ho resoldrà tot. Aquesta és la borrasca que afecta Catalunya, amb cruesa variable segons l'equipament. El Palau de la Música Catalana segueix amb l'impecable rentat de cara després de les malifetes de l'etapa de Fèlix Millet. Tot i que, al pas que anem, abans arribarà el judici final que la rendició de comptes davant d'un tribunal de Millet, els seus còmplices i la resta de beneficiaris del saqueig de la institució. Mentrestant, L'Auditori i el seu principal ocupant, l'OBC, semblen instal·lats en una benvinguda estabilitat molt similar al que altres anomenarien un plàcid estancament. El focus mediàtic s'ha centrat, tanmateix, no en les dues principals sales de concerts del país, sinó en el Gran Teatre del Liceu. El futur incert del Liceu Als seriosos problemes econòmics de l'equipament cultural amb més pressupost de Catalunya s'hi ha sumat una crisi institucional. El daltabaix s'hauria pogut evitar si les administracions públiques haguessin fet els deures quan tocava. La cúpula gestora del teatre ara està només mig escapçada però els dubtes sobre el seu futur artístic no s'han esvaït en absolut. Tot plegat encara fa doblement valuosos els bons muntatges vistos els últims mesos: l'impactant Lucio Silla de Mozart del curs passat o les excel·lents Agrippina i Cendrillon. S'ha celebrat el bicentenari dels naixements de Verdi i Wagner -dos colossos de l'escena operística del segle XIX-, amb una fortuna dispar a casa nostra. Sort dels Amics de l'Òpera de Sabadell, els únics que han dut a escena una de les obres mestres del geni italià ( La traviata ), mentre que Wagner ha tingut més sort que el seu rival italià. Per exemple, en un Festival de Peralada que ha tornat a les seves arrels clàssiques. El centenari del naixement de Britten ha passat quasi desapercebut. Davant tots aquests i altres problemes, reals i necessitats de solucions efectives, hi ha el risc de caure en un bucle de pensament negatiu estèril que ens faci oblidar que moltes iniciatives consolidades segueixen dempeus i ben actives. A més, neixen noves propostes que enriqueixen la nostra vida musical. És el cas del festival d'estiu que Jordi Savall ha creat al monestir de Poblet. I també cicles engrescadors com LIFE Victoria i l'aposta d'entitats com l'Ateneu Barcelonès pels joves talents que no paren de sortir dels conservatoris catalans en són una bona prova. I què carai, no es pot dir que en aquest 2013 ens hagin faltat els bons concerts: les suites de Bach per Jean-Guihen Queyras, Jirí Belohlávek amb l'OBC, l'incendiari Marc Minkowski, el sempre hipnòtic Matthias Goerne a Vilabertran, l'electritzant duo Argerich-Kremer. Amb tisora o sense, la música segueix sonant. Obres mestres, talents espectaculars i missatges apocalíptics 'Missa en si menor' de Bach El Cor Monteverdi dirigit per John Eliot Gardiner, o la perfecció feta veu, va commocionar en una de les obres mestres de la història de la música. Arcadi Volodos Virtuós del piano? Per descomptat, però, per sobre d'una tècnica espectacular, el músic rus és un poeta del piano capaç d'extreure mil sortilegis del teclat. Filharmònica de Berlín Hi havia molta fam de Berlín i Simon Rattle, i una orquestra fabulosa i un director excepcional la van saciar amb un enlluernador exercici de simbiosi musical. 'Die soldaten' Una experiència anorreadora: una de les òperes més dures del segle XX troba en Calixto Bieito un immillorable traductor del seu esfereïdor missatge apocalíptic.

XAVIER CESTER
Ara