Cerca de notícies

Enquesta

Carlos Álvarez: "Els barítons expressen millor com són els éssers humans"

9/3/2004 |

 

El baríton malagueny Carlos Álvarez es posarà dins la pell del rei Macbeth al Liceu a partir del dia 18, després d'haver interpretat el personatge shakespearià adaptat per Verdi fa tan sols dues setmanes a Sevilla. Al seu costat, una de les Lady Macbeth amb més pedigrí dels últims anys, Maria Guleghina.
M.P. La mateixa òpera amb dues direccions d'escena. ¿Costa gaire canviar la percepció del personatge en tan poc temps?
C.A. Cada director d'escena té la seva concepció del personatge. A Sevilla, estava desconcertat perquè vaig haver de construir un personatge sobre el qual tenia informació vocal i lectora, però no corporal, no me l'havia fet meu. A Sevilla Macbeth era molt pusil·lànime, mentre que a Barcelona viu enfrontat a Lady Macbeth. Phyllida Lloyd crea un personatge amb moltes facetes. És una versió molt poètica i plena de simbolismes que posa en contrast la bellesa estètica amb una lectura molt dura de l'obra de Shakespeare.
M.P. Suposo que també canvia molt en funció dels companys de repartiment.
C.A. Evidentment. A Sevilla vaig cantar amb Violeta Urmana, que debutava en el paper i a més necessitava afirmar-se perquè està canviant la seva carrera de mezzo a soprano, mentre que al Liceu cantaré amb Maria Guleghina, que sap perfectament qui és Lady Macbeth.
M.P. I quina és la seva pròpia opinió del personatge?
C.A. Macbeth no es defineix per si mateix sinó per contraposició amb la resta de personatges, sobretot amb Lady Macbeth. Macbeth té al seu interior tot allò que li passarà, fins i tot abans que l'hi diguin les bruixes. Té ambició, orgull i també amor, i l'únic que cal fer és posar-ho en relleu. O almenys és el que necessito pensar.
M.P. Verdi ajuda a trobar les característiques del personatge?
C.A. La música de Verdi ajuda moltíssim. No calen els compositors alemanys per trobar els leitmotivs. Si fóssim actors hauríem de construir el personatge però al ser cantants el cinquanta per cent ens el dóna la música. Si som honestos amb la interpretació musical ja queda clar com són els personatges. Verdi fins i tot apunta a la partitura com s'ha de cantar, què és sotto voce o què és forte. I la sort que hem tingut a Barcelona és que fins i tot l'ajudant de direcció de Phyllida Lloyd treballa amb la partitura a la mà. És un respecte per l'obra que no he vist sempre.
M.P. Se sent un baríton verdià?
C.A. Verdi té un repertori molt diferent. Les seves primeres òperes són més pròximes al belcantisme més profund, més humanitzat, mentre que l'últim Verdi és l'òpera total, no esperes la recompensa durant l'obra sinó al final. Si se m'identifica amb un cantant verdià és perquè la meva veu s'adapta a Verdi. Verdi va fer un gran favor als barítons convertint-los en antagonistes o protagonistes principals; els barítons expressen millor com són els éssers humans, els personatges tenen una gran força dramàtica que a nivell interpretatiu ajuda molt. Jo mesuro la meva vocalitat en funció de la comoditat que em dóna un personatge, però Verdi, a més a més, em permet créixer com a cantant, em permet arribar al límit de mi mateix i després anar encara més enllà. El personatge amb qui més m'identifico no és el que em dóna més plaer, sinó el que em dóna més plaer després d'haver assumit més risc. I és Rigoletto. Em va costar molt fer-lo, però un cop assumeixes el paper com a teu, que bé!
M.P. Però vostè fa molt 'belcanto'!
C.A. Sí, en el belcanto, Mozart i el repertori no italià m'hi sento còmode, però no m'obliga a superar-me com Verdi. Jo necessito fer un Barber cada any, m'ajuda en la vocalitat, em dóna frescor, vitalitat, és un acte de supervivència, d'egoisme en benefici dels altres.
M.P. El novembre passat li van donar el Premio Nacional de música i poc abans la Medalla d'Or en Belles Arts. Aquests guardons són la confirmació d'una carrera?
C.A. Per a mi van ser una autèntica sorpresa. A mi se'm jutja cada nit per com he estat dalt l'escenari, però que amb només 14 anys de carrera em donin un Premi Nacional, no em sembla que hagi fet mèrits suficients. La meva actitud davant del treball ha estat sempre la de donar el màxim, però si jo ara canviés la meva actitud seria un premi fallit. Penso que encara m'he de desenvolupar més.
M.P. També s'ho pot prendre com un compromís més gran.
C.A. Sí, i ho faig. El nostre treball necessita tenir repercussió social. Jo no canto només perquè el públic disfruti, sinó perquè la meva feina serveixi als altres, potser em ve de quan vaig estudiar medicina. Ara estic creant una fundació a Màlaga per ajudar cantants joves. També penso que hem d'incidir en els nens, ser capaços de crear aquesta necessitat, no per altruisme, sinó perquè el públic s'ha de renovar. Cal no oblidar que l'òpera, per molt art i cultura que sigui, també és una indústria.

Marta Porter
Avui