Cerca de notícies

Enquesta

El lied segons Ruth Ziesak i els seus teloners

16/12/2013 |

 

Sabíeu que en la música clàssica també hi ha teloners? El festival de lied LIFE Victoria-Barcelona ha convidat figures de primer nivell, d’aquí i de fora. Sílvia Pujalte ha assistit al concert Ruth Ziesak acompanyada per Francisco Poyat,  precedits per Maria Ponsatí i el pianista Samuel Scott.

Ruth Ziesak | © Steven Haberland

Fa uns dies, Núvol publicava un article d’Oriol Saladrigas en el qual Enric Martínez-Castignani parlava del nou festival de lied a Barcelona, el LIFE Victoria-Barcelona, una iniciativa que celebrem i a la qual desitgem molta sort i moltes temporades. Dijous 12 de desembre tenia lloc el segon dels quatre recitals programats, amb la soprano Ruth Ziesak acompanyada per Francisco Poyato precedits per la soprano Maria Ponsatí i el pianista Samuel Scott a mode de “teloners” (segons les paraules de Martínez-Castignani), una manera diferent de donar a conéixer els intèrprets més joves. L’auditori era un dels tresors de la nostra ciutat, la Capella de Santa Àgata, de sòbria bellesa però, malauradament, amb una acústica prou complicada que va anar en contra de la intel·ligibilitat dels versos i de la claredat de l’acompanyament.

Maria Ponsatí i Samuel Scott van interpretar en primer lloc quatre lieder de Hugo Wolf, tres amb poemes d’Eduard Mörike i una amb poema de Paul Heyse, Auch kleine Dinge, una bona definició del que és el Lied; a continuació van interpretar dues cançons d’un contemporani de Wolf, Claude Debussy. Un cop controlats els lògics nervis inicials, la veu de Maria Ponsatí va sonar més segura i tots dos intèrprets es van entendre bé; és clar que queda molt per fer però la seva interpretació de Verborgenheit va demostrar que van pel bon camí.

Ruth Ziesak i Francisco Poyato presentaven un programa molt atractiu, els lieder de dos matrimonis: per una banda, Robert i Clara Schumann; per l’altra, Gustav i Alma Mahler. Potser les convencions socials de la seva època (i les d’èpoques posteriors, tot s’ha de dir) van impedir que Clara i Alma fossin reconegudes com a compositores, però, curiosament, si ara podem escoltar les seves composicions és sobretot perquè són les dones dels seus marits. Curiosament també, la coincidència va fer que en dos dies poguéssim escoltar les cançons de tres dones, Alma Mahler i Clara Schumann dijous a la Capella de Santa Àgata i Pauline Viardot dimecres a L’Auditori (vegeu cròniques d’Aina Vega Rofes).

El recital va començar amb Robert Schumann i el seu cicle Frauenliebe und –leben, amb poemes d’Adelbert von Chamisso. No és la meva intenció encetar un cop més la discussió sobre els ensucrats poemes, fins i tot posats en el seu context al segle XIX; si ho esmento és només perquè al meu parer aquest cicle, musicalment preciós, necessita una interpretació que compensi tanta dolçor, i això és exactament el que va fer Ruth Ziesak; va oferir una interpretació continguda alhora que expressiva, molt matisada, una recreació creïble de la protagonista.

Després d’un cicle cèlebre van arribar els menys coneguts lieder d’Alma Mahler, cinc peces que Ruth Ziesak, molt ben acompanyada per Francisco Poyato, va cantar amb bon gust i detall; llàstima que no disposéssim, a banda de les traduccions, de les versions originals dels poemes. Destacaria especialment les interpretacions de les dues cançons que tancaven el bloc i la primera part, les precioses Waldseligkeit (amb poema de Richard Dehmel) i Hymne an die Nacht (de Novalis).

La segona part va començar amb els lieder de Clara Schumann, el primer d’ells Liebst du um Schönheit, de Friedrich Rückert, per continuar amb els Sechs lieder op. 13, i va acabar amb  un grup de cançons de Mahler, entre elles també Liebst du um Schönheit; una bona ocasió per escoltar pràcticament seguides totes dues versions. Els lieder de Mahler ens van portar alguns dels millors moments de la nit, entre ells una esplèndida versió d’Erinnerung, una de les cançons de joventut del compositor, i, d’entre les cançons de Des Knaben Wunderhorn, la sempre inquietant Ablösung im Sommer. Un bon recital que es va tancar amb una bona versió d’una autèntica perla, Mondnacht, de Robert Schumann.

Sílvia Pujalte
Núvol