NOTÍCIA

El teló de la temporada passada del Liceu es va abaixar el 29 de juliol, després de l'última funció de Madama Butterfly . Perquè l'òpera torni al teatre de la Rambla han hagut de passar 109 dies. Massa temps: l'any passat van ser 63 dies, entre el final d'Aida i la primera representació de La forza del destino . Després de l'ERO que va dur a tancar el Liceu al setembre, el públic es va poder fer passar la set amb els concerts verdians, però fins aquest dissabte no tindrà l'oportunitat de veure i escoltar el que és la raó de ser d'un teatre d'òpera.

L'inici de la temporada operística és l'estrena al Liceu d'Agrippina de Händel, una òpera barroca que arriba a Barcelona amb un muntatge escènic dirigit per l'escocès David McVicar i amb l'anglès HarryBicket com a director musical, i de la qual es faran sis funcions fins al 29 de novembre. Aquesta Agrippina és la que McVicar va estrenar a la Monnaie de Brussel·les el 1999. Es tracta d'un muntatge molt consolidat que manté l'estructura musical que va preparar René Jacobs per a l'estrena a Brussel·les. "Jacobs va rescatar les partitures originals de Händel del Museu Britànic. El resultat és molt diferent a altres versions, però tota la música és de Händel", recorda McVicar, que torna al Liceu un any i mig després de dirigir Adriana Lecouvreur .

" Agrippina és una comèdia política i sexual. Cínica, hilarant, escabrosa i fins i tot rabelaisiana, però una comèdia al cap i a la fi", explica McVicar. Aquesta era la intenció del cardenal Vincenzo Grimani, autor del llibret de l'òpera de Händel, que es va estrenar a Venècia el 1709. "El cardenal volia satiritzar la cort romana de l'època", explica McVicar. És a dir, volia parlar del seu present a partir de la història d'Agripina, la dona de l'emperador romà Claudi i mare de Neró. Per tant, no va voler fer una reproducció historicista de la Roma del segle I.

"Sabem que quan es va estrenar a Venècia els actors de l'òpera vestien una roba semblant a la del públic, potser una mica més extravagant. Nosaltres hem fet el mateix. El nostre plantejament va ser portar l'òpera a l'actualitat, com si l'Imperi Romà no hagués acabat mai", diu McVicar, que ha elaborat una proposta escènica prou abstracta perquè l'espectador no pugui situar l'acció a cap territori. Aixó sí, incorpora una gran escala groga que simbolitza l'ascens al poder, ja sigui "polític o empresarial".

La inspiració d'Anjelica Huston

El poder se'l disputen Agripina i Popea, interpretades per la mezzosoprano anglesa Sarah Connolly i la soprano nord-americana Danielle di Niese. "Són personatges amorals però tenen un propòsit", diu Connolly, que descriu Agripina com una dona "intel·ligent i manipuladora". Tot i que la mezzosoprano assegura que la "inspiració principal" per compondre el personatge li ve de la música, també reconeix que es va inspirar en el paper d'Anjelica Huston a la pel·lícula de Nicolas Roeg La maledicció de les bruixes (1990), "pel sentit de l'humor, per la sexualitat i per la intel·ligència".

Amb el ritme d'un musical

Agripina i Popea -"una arribista", segons Di Niese- lluiten amb el sexe i la manipulació en un combat en què té un paper destacat el general Otó, interpretat pel contratenor nord-americà David Daniels. Agripina defensa els interessos del seu fill Neró davant la pretensió d'Otó, amant de Popea, de convertir-se en emperador. La guerra dialèctica és salvatge, però, com recorda McVicar, l'òpera de Händel és "una comèdia política sobre la futilitat del poder" i no acaba amb una espiral de sang i fetge a la romana.

Segons McVicar, Händel va pensar Agrippina com "un drama popular adreçat a les masses i adaptat al gust de la Venècia de principis del segle XVIII". 300 anys després, McVicar n'ha fet una versió "molt com un musical, amb coreografies i molta vivacitat dramàtica".