Cerca de notícies

Enquesta

Col·laboracions

6/3/2004 |

 

Un dels elements bàsics del fet musical (en el vessant interpretatiu, no tant en el creatiu) és la capacitat de col·laborar, de dialogar, d'interaccionar que han de mostrar els diferents partícips. L'exemple màxim es dóna en el teatre musical, amb la seva suma de voluntats i individualitats adreçades a un bé comú, ja sigui en un coliseu operístic o en un teatre de Broadway. Esclar que les bones intencions no garanteixen el resultat. Gypsy, de Jule Styne, és un dels grans, grans de veritat, musicals de la història, el retrat d'una dona indomable en el seu afany de fer triomfar les seves filles en el món de l'espectacle. Sam Mendes va estrenar l'any passat a Nova York una remarcable producció amb Bernadette Peters, una de les darreres estrelles del gènere, un muntatge que gairebé no ha sobreviscut als freds de l'hivern novaiorquès -la baixada de teló ha estat ajornada gràcies al revifament de la taquilla després de l'anunci de tancament-. The New Broadway Cast Recording d'Angel permet gaudir de la prestació de Miss Peters, en un registre ben allunyat de la Rose original, Ethel Merman, i dels espectaculars metalls de les orquestres de Broadway.
Col·laborar amb un divo d'òpera no deu ser pas fàcil, només cal preguntar-ho als que són al voltant de Roberto Alagna o, sobretot, de la seva muller. El nou recital del tenor francès, Nessun dorma (EMI), una tria d'àries veristes, és un pas més en el seu allunyament del repertori líric que més s'escau a les seves característiques i alhora una nova prova de la seva aplaudible curiositat: Giulietta e Romeo de Zandonai, I Zingari, Chatterton i Zazà de Leoncavallo i La cena delle beffe de Giordano comparteixen espai amb dues (calia?) versions de l'ària de Turandot que dóna nom a aquest recital, dirigit amb complacència per Mark Elder al capdavant de l'Orquestra de la Royal Opera House. Un cop més, Alagna venç les reticències amb el seu cant intel·ligent i la bellesa de la veu, però el dubte roman: fins quan aguantarà?
Si la mort va impedir a Puccini acabar Turandot, Schönberg no va saber/poder/voler acabar Die Jakobsleiter, una de les obres en les quals el pare del dodecafonisme va expressar la seva concepció de l'art i la religió. Coincidència significativa, Moses und Aron, que aborda les mateixes preocupacions, també va quedar inconclusa. Kent Nagano dirigeix a Harmonia Mundi una poderosa versió que compta amb un magnètic Dietrich Henschel com a arcàngel Gabriel, el rendiment magnífic de l'Orquestra Simfònica Alemanya de Berlín i un superlatiu Cor de la Ràdio de Berlín, exemplar també en l'embolcallador Friede auf Erden.

PARÈNTESI SOLITARI
Enfrontats a la solitud del teclat, amb la companyia només del micròfon, Fabio Bonizzoni i Mitzi Meyerson protagonitzen per a Glossa dues d'aquelles gravacions que han fet del segell de San Lorenzo del Escorial un referent de tot melòman curiós. Bonizzoni s'ha centrat, a l'orgue i al clave, en la Selva di varie composizioni de Bernardo Storace, compositor amb especial predilecció per les obres bastides sobre un baix ostinato: l'obsessiva i fascinant Pastorale n'és una mostra paradigmàtica. Per la seva part, les deu suites per a clave que ha enregistrat Meyerson, amb la seva síntesi d'elements teutònics i gals, són la millor carta de presentació de Georg Böhm, un compositor que Bach admirava profundament.
Parlant del kantor de Sant Tomàs, Murray Perahia ha tornat per a Sony al corpus bachià, sense preocupar-se gens ni mica (bé que fa) de la incorrecció política de tocar Bach al piano. El Concert per a flauta, violí i clave BWV1044 i el Cinquè Brandemburg, amb l'Academy of St. Martin in the Fields, prologuen de manera immillorable un ben ajustat Concert italià en el qual Perahia revalida la seva condició de ser un dels pianistes més estimulants del moment. Per cloure el parèntesi amb una mica més de correcció històrica, hem de recomanar amb vigor el nou disc dels Sonatori de la Gioiosa Marca dirigits per Giorgio Fava. Harmonie Veneziane (Erato) és un benvingut recorregut per la música per a corda a la sereníssima república entre els anys 1660-1690, un període massa sovint enfosquit per la floració del primer Barroc i l'eclosió de les grans figures Bach-Händel-Vivaldi i companyia.
Tanquem el parèntesi. La música de cambra és, per la seva pròpia natura, camp adobat perquè els esperits col·laboradors s'hi trobin a gust, amb dos possibles camps de joc: els grups estables i la reunió de solistes ad hoc. Martha Argerich, Gidon Kremer, Yuri Bashmet i Mischa Maisky pertanyen a aquest segon apartat, si bé les seves trobades són més que freqüents. El risc de col·lisió, més que de comunió, de poderoses personalitats artístiques no és absent de la seva gravació del Quartet amb piano op. 25 de Brahms (Deutsche Grammophon); ara bé, els amants del risc, de la música feta al límit, sense concessions, per sobre de les seguretats de la rutina més complaent, trobaran molts elements engrescadors. Més placidesa interpretativa, en el bon sentit de l'expressió, es troba en el joveníssim Quartet Jerusalem i la seva lectura per a Harmonia Mundi de tres quartets de Haydn (L'alosa, Les Quintes i l'op. 77/1): l'extrema elegància és menys sorprenent que la bella homogeneïtat tímbrica que demostren ja a aquestes alçades.
En la seva darrera visita a Barcelona (encara ben fresca a la memòria del cronista) Grigori Sokolov va explicar la seva visió de com havia de ser la relació entre solista i director d'orquestra en un concert: en darrera instància, qui manava havia de ser el primer. No sembla que aquest sigui el cas de François-Frédéric Guy i Paavo Berglund, dirigint la Filharmònica de Londres, en un dels grans cavalls de batalla del repertori, el Concert per a piano núm. 2 de Brahms (Naïve). Els segells discogràfics tenen cada cop més tendència, per abaratir costos, a gravar en directe, el que planteja la pregunta de si tots els bons concerts són dignes de ser conservats per a la posteritat. En el cas que ens ocupa, captat a Londres l'any passat, la resposta seria potser no: versió escrupolosa i seriosa, que al Royal Festival Hall sens dubte aplauriríem amb ganes, però sense aquell tret distintiu, aquell rampell d'inspiració que distingeix els que és bo del que és superlatiu.
DISC DEL MES
Superlatiu sense pal·liatius és el registre que més ha hipnotitzat l'oïda del cronista les darreres setmanes. Krystian Zimerman mena una carrera tranquila, al seu ritme, sense presses, amb grans lapsus entre llançaments discogràfics, la qual cosa fa encara més llaminera cada novetat. Els concerts per a piano núms. 1 i 2 de Rakhmàninov garanteixen un empatx segur de sensacions desfermades a plena potència. Zimerman deu saber per què Deutsche Grammophon no ha editat fins ara aquests enregistraments, del 1997 i el 2000, però com diu el tòpic, l'espera ha valgut la pena. Seiji Ozawa i la Simfònica de Boston presten una luxosa cobertura al pianista polonès, que explora totes les possibilitats expressives i coloristes de sengles concerts amb una impressionant paleta de colors i una emotivitat a flor de pell que arravataria els sentits dels menys predisposats a favor del compositor rus. Als qui pensen que és inútil tornar a gravar el gran repertori, Zimerman els rebat amb contundència amb aquestes extraordinàries versions. Un dels grans ha tornat, celebrem-ho.

Xavier Cester
Avui