NOTÍCIA

L'austríac Alfred Brendel (Wiesenberg, 1931) ha rebut al llarg de la seva carrera tota mena de reconeixements, i el seu nom sovinteja les llistes dels millors pianistes de la història. Tanmateix, no li agrada que parlin d'ell com a mestre o com a professor. "El meu nom és Alfred Brendel, i probablement sóc l'únic austríac que no vol gaudir d'aquest títol de professor", va dir ahir a Barcelona, tot just començar una trobada amb la premsa prèvia a la xerrada que a la tarda va mantenir amb Jordi Llovet, dins del cicle Converses a la Pedrera.

La presència de Brendel a la ciutat coincideix amb la publicació de De la A a la Z de un pianista. Un libro para amantes del piano , editat per Acantilado. El llibre és un petit diccionari, "entre l'assaig i l'aforisme", que transmet la seva passió per la música amb una barreja de rigor centreuropeu i ironia britànica. De fet, algunes de les idees d'aquest volum ja les ha desenvolupat en assajos anteriors. Ell mateix ho reconeix, però "el repte literari era escriure-ho amb poques paraules". I amb sentit de l'humor, esclar. "Hi ha gent sense sentit de l'humor perquè tenen un gen defectuós. Així com hi ha gent daltònica, també hi ha gent sense sentit de l'humor", diu Brendel, que viu a Londres des de fa quaranta anys, quan va marxar de Viena perquè era "una ciutat provinciana". "Però ha canviat en els últims quinze anys", concedeix.

Brendel parla amb els dits sobre la taula, ben bé com si toqués el piano, i no defuig cap pregunta. Això sí, fa anar la ironia com si la portés a la sang. Al jove pianista xinès Lang Lang, de 31 anys, li desitja "el millor". Brendel, que ja passa dels 80, afegeix: "M'agradaria sentir Lang Lang d'aquí vint anys. Hem de ser pacients amb els pianistes. Un violinista pot dominar l'instrument amb 16 o 18 anys, però un pianista necessita més temps. Per exemple, per valorar un pianista cal sentir-lo tocant les sonates de Beethoven amb 35 anys".

Quan li demanen quins pianistes recomanaria, etziba que quan era "més impressionable" va escoltar "les millors interpretacions d'Edwin Fischer i Alfred Cortot", però és més prudent amb els instrumentistes vius. "Hem d'esperar algun temps", diu, tot i que reconeix que András Schiff i Murray Perahia sí que "han arribat a algun lloc". Ni nostàlgia ni entusiasme, però amb un somriure. Brendel domina la frase curta i fa volar reflexions que esdevenen consells. "La gran diferència entre els pianistes d'ara i els d'abans és que avui són més indisciplinats. Els violoncel·listes o els cantants estan obligats a tocar amb altres instrumentistes, i no tenen la llibertat anàrquica dels pianistes, que poden tocar molt repertori sols", explica.

Pel que fa a la velocitat d'execució, desfà el tòpic segons el qual ara es toca més ràpid que mai. "Alguns dels nostres avantpassats, com Edwin Fischer i Artur Schnabel, tocaven més de pressa. De fet, hi ha gent ara que toca més a poc a poc que mai", diu. Això sí, no sembla gaire content amb els músics que "ataquen" el teclat: "Alguns pianistes joves haurien d'aturar-se i tocar més suau per aprendre a escoltar-se".

Poeta amant del grotesc

Brendel es va retirar dels escenaris fa cinc anys, quan encara podia "treure del piano" el que li agradava. "El que he continuat fent és escriure, que és la meva segona passió", assegura. Això inclou la trajectòria assagística i la poètica, una faceta tardana. "La poesia va arribar tota sola fa vint anys. Era en un avió, volant cap a Tòquio. Tot era fosc i tothom dormia quan em va venir al cap un poema sobre un pianista que tenia un dit de més", recorda Brendel, que es considera un amant de "l'aspecte grotesc de les coses".