NOTÍCIA

Al Saló del Tinell del Museu d'Història de Barcelona va sonar, ahir, la música que sempre acompanyava Pau Casals (1876-1973): les Suites per a violoncel de Bach i El cant dels ocells. Les interpretava un jove músic becat per la Fundació Pau Casals, Pablo Ferrández, per commemorar els 40 anys de la seva mort, el 27 d'octubre del 1973. Casals sempre deia que estudiant Bach va experimentar les "emocions més pures i intenses" de la seva vida d'artista. I, si Ferrández s'unia a Casals a través d'una cosa tan misteriosa com la sensibilitat, la veu de la seva vídua, Marta Casals, recordava els seus somnis i també una voluntat ferma: mai es donava per vençut. "Va posar la música al servei dels seus ideals. Ho va fer fins al sacrifici. Prenent la decisió de no tocar més en protesta per les injustícies", va recordar.

La vídua del músic va reivindicar el llegat del magnífic violoncel·lista: "El Museu Pau Casals al Vendrell té molts visitants i activitats, la fundació dóna ajudes sense les quals molts músics no podrien arribar on arriben. Ara hem de culminar el somni de Casals". Marta Casals va demanar que el Vendrell es converteixi en la capital del món del violoncel, que en un futur sigui com Bayreuth, conegut arreu del món pel seu festival dedicat a Wagner, o Salzburg, destí dels amants de Mozart. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que també participava en l'homenatge, va ser prudent: "N'he pres nota. Quan sigui possible, quan entre tots ho considerem adequat". I va reconèixer que, amb Pau Casals, encara hi ha molt camí per fer. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el músic Antoni Ros Marbà van recordar moltes de les qualitats de Casals: bo, humil, generós, un home d'una gran responsabilitat, que estimava la música i els seus ideals.

Aquest pacifista i geni del violoncel es va desviure perquè tothom tingués accés a la música. Amb aquest afany va fundar l'Orquestra Pau Casals i l'Associació Obrera de Concerts. D'una manera o una altra, la guerra va marcar els primers setanta anys de la seva vida. El 19 d'octubre del 1938, Casals va fer el seu últim concert a Catalunya. Quan queien les bombes prop del Liceu, Casals va agafar el violoncel i va començar a tocar una suite de Bach fins que els músics van tornar als seus seients. Mai deixaria de batallar contra el feixisme. El juny del 1945, en una actuació al Royal Albert Hall de Londres, escrivia: "El malvat Franco no sembla que se'n vulgui anar. Ha traït la monarquia, la república, els seus amics i col·laboradors... però per sort conec els anglesos. En el moment que li facin un senyal se n'anirà". Però els països democràtics no van plantar cara al dictador. El 1946, amb 70 anys, Casals va decidir no tocar en cap país que reconegués la legitimitat de Franco. Els seus últims anys de vida es va obsedir a fer arribar el seu missatge de pau a través d'una gran obra, El Pessebre. Va morir el 1973 a San Juan de Puerto Rico, als 96 anys. No podria tornar, viu, a una Catalunya democràtica.