Persona abans que artista, i artista d’honestedat, ja sigui al violí, al clarinet o a la batuta –disciplina en la qual es va formar amb gent com Alan Gilbert o Esa-Pekka Salonen–, Rubén Gimeno (València, 1972) és un ésser apreciat al món de la clàssica a Catalunya, una terra en la qual, diu, s’ha sentit molt ben tractat –“tot i que les banderes són una cosa aliena a mi”–, primer com a estudiant del Bruc i ara com a director de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). En l’arrencada de la seva cinquena temporada al capdavant d’aquesta formació amb cicle a Sabadell i al Palau de la Música i gira per Catalunya, Gimeno ha tingut ocasió de debutar al Liceu dirigint dos dels concerts del bicentenari Verdi –demà, última funció– que van quedar sobtadament orfes de conductor.

Igual que a David Giménez, l’ERO del Liceu li va deixar quatre dies per assajar aquests múltiples fragments d’òperes de Verdi. Va ser una mala passada o es va sentir confiat? Mai no sóc confiat, no confio en mi mateix, però un coneix la dificultat i accepta el repte. Penses: això és el que tinc i amb això he de provar de treure el millor de mi mateix i dels altres. No sempre les condicions són perfectes, però he d’agrair que l’orquestra ha estat molt entregada. Mai no havia treballat amb ells i la seva disposició és fenomenal.

Se l’havia imaginat així? Sincerament, no. Amb tota la situació convulsa que estan vivint esperava trobar un ambient una mica més tens, i tanmateix és gent amb ganes de tocar i que estima el que fa. Tenen gran ofici i il·lusió per créixer i estan en les millors mans amb Josep Pons.

Hi va haver qui va pensar que en la inauguració Pons no hauria de ser a la platea sinó al podi. Però tenia una altra agenda: Alemanya, Madrid... I Verdi tampoc no era el “seu” repertori. Tot i que tampoc no és el seu, no? Si d’alguna cosa no es pot acusar Pons és de falta d’implicació. Però hi ha una màxima que són els calendaris, que es treballen amb anys d’antelació. D’altra banda, per fer aquests Verdi hi sóc jo. No els he fet mai, només el Na

bucco, però és a mi a qui li toca, és una oportunitat única. A Pons se li exigirà moltíssim, de manera que és lògic que faci projectes en els quals pot aportar al màxim.

A vostè li agrada el teatre i l’òpera. Lamenta que no fos un títol representat? Ja estic agraït amb aquesta oportunitat. Tot i que m’agradaria compensar la meva activitat operística i simfònica i trencar aquesta etiqueta de “no és un director d’òpera”. En aquest sentit, agraeixo a Mirna Lacambra que m’obrís les portes i em confiï cada any un títol al cicle Òpera a Catalunya.

Vostè fa un balanç positiu d’aquells anys amb l’OSV, una orquestra privada gestionada com a cooperativa. La crisi els fa més generosos com a músics i equip? Com que desgraciadament ha viscut en crisi des que va néixer, a l’OSV hi ha una capacitat de lluita admirable. I mai no s’escampa el desànim. Pensi que els músics van començar no cobrant.