Cerca de notícies

Enquesta

Paraula de Rimbaud

28/2/2004 |

 

La visió que té Pintschner de Rimbaud és fosquíssima, depressiva i claustrofòbica... ideal per als que només van al teatre a passar l'estona

Accessibilitat. Aquest sembla que és un dels termes clau a l'hora de parlar de la creació musical contemporània. Després de les sacsejades avantguardistes de la segona meitat del segle XX, es vol recapturar un públic que vagi més enllà dels cenacles de connaisseurs d'habitud, un públic espantat que, normalment, de Richard Strauss no passa. Una conseqüència de tot plegat ha estat certa duresa cap a qualsevol excés experimental, també per part de la crítica, en la qual, tanmateix, sovint es poden entreveure actituds una mica esnobs de defensa de la contemporaneïtat que són més aparents que reals. Per això moltes estrenes són tractades de forma displicent (ah, el fascinant adjectiu "interessant"), ja que seria molt políticament incorrecte dir que allò era (o no) una porqueria. De fet, moltes estrenes són sovint meres cobertures d'expedient per part de programadors, públic i premsa, aplaudiments cortesos i gràcies. Ni entusiasmes desbordants ni terrabastalls escandalosos (ah, l'estrena de La consagració de la primavera). Hem perdut la passió per tot el que és nou?
Aplaudiments cortesos i alguns buuus en contra, res que torbés gaire la plàcida i freda nit parisenca. El proppassat dia 23, l'Opéra National de París vivia la darrera estrena mundial d'una obra lírica de l'era Hugues Gall, que deixarà a finals d'aquesta temporada el comandament d'aquest gran transatlàntic a Gérard Mortier. Matthias Pintschner, menys d'un mes després de fer 33 anys, presentava L'espace dernier, un títol que podria propiciar el joc de les comparacio s amb The Tempest, l'òpera del seu contemporani Thomas Adès fa pocs dies estrenada a Londres, si no fos perquè ambdues partitures estan als antípodes l'una de l'altra. Com a mínim, Pintscher va acabar la seva mesos abans de la primera funció.
El que és important, però, és que dues obres tan diferents demostren que no només hi ha una via creativa vàlida: el lirisme càlid i embolcallador que emana de The Tempest és tan atraient, almenys per a aquest cronista, com l'abstracció conceptual de L'espace dernier. Més a prop del radicalisme sense compromisos d'un Lachenmann, Pintschner ha creat una obra dura, amarada de postserialisme, no apta per a paladars estovats, un reflex de la seva visió personal sobre el món poètic i vital d'Arthur Rimbaud, una figura que ja havia estat al darrere de diverses partitures. Una visió, en tot cas, fosquíssima, depressiva i claustrofòbica... ideal per a tots aquells que només van al teatre a passar l'estona.

AIXÒ NO ÉS UNA ÒPERA?
El nom fa la cosa? No és moment d'entrar en disquisicions filosòfiques, si bé és cert que en més d'un cas l'adscripció genèrica d'una nova partitura pot haver estat el principal element a l'hora de criticar-la. Matthias Pintscher juga amb les cartes cara amunt quan subtitula la seva obra 'Musiktheater' en quatre parts al voltant de l'obra i de la vida d'Arthur Rimbaud. No estem tampoc, per tant, davant una peça de concert, això sí, les seves quatre parts poden fer pensar en una gran simfonia sobre el poeta amb un tema recurrent, el de la partida (Départ, un dels poemes d'Illuminations, hi juga un paper clau), l'anada enlloc, el moviment continu, plasmat tant en la dilatació i concentració de la música com en els girs constants dels dos plafons corbs que basteixen l'escenografia.
No es tracta, per tant, d'una obra narrativa, d'un drama amb personatges reconeixibles, sinó de la plasmació d'un determinat esperit poètic en el qual la paraula ocupa un espai central embolcallat per una música que ni il·lustra ni explica, funciona autònomament de qualsevol significat semàntic però, alhora, omple de sensacions l'espectador. Pintscher ha elaborat ell mateix el llibret prenent poemes de Rimbaud, així com cartes seves i de les seves germanes. Els elements sonors són múltiples i variats: dos recitadors (amb una part allargada en excés), sis veus solistes, un cor femení de setze veus i tres grups orquestrals dividits entre el fossat, un lateral superior de l'escenari i la sala (dos violoncels i percussió). Una distribució espacial que evoca "l'espace insondable" citat al començament de l'obra. S'hi han d'afegir, a més, sons enregistrats, així com la manipulació electrònica dels sons en directe. El jove compositor alemany combina tots aquests ingredients amb mà mestra, amb una gran capacitat per a la suggestió i la creació d'atmosferes. Cert, és una obra lenta, tot i que breu (una hora i tres quarts, sense entreacte), però no feixuga.

POETA A L'INFERN
La primera part, Pourquoi l'azur muet et l'espace insondable?, serveix d'exposició dels diferents elements musicals i temàtics, amb passatges de gran intensitat com l'esclat que evoca els trets que Verlaine va disparar contra Rimbaud, o l'explosiva entrada de la soprano dramàtica. Sur 'Départ', la segona secció, equivaldria a un gran adagio dins l'estructura simfònica que hem comentat, la part més morosa i, per què no dir-ho, avorrida de la peça. Amb Une saison en enfer - Apocalypse Genèse entrem en un veritable scherzo infernal, agitat, explosiu i sarcàstic, però amb una part central de lacerant estatisme, un dels moments més inquietants i corprenedors -i magistrals- de L'espace dernier. Départ II tanca el cercle amb una reexposició disgregada d'elements apareguts prèviament fins a la dissolució final, que enllaça, musicalment i visual, amb l'inici de l'obra, tanmateix amb un parèntesi de tènue lluminositat quan la soprano lírica pren la lluna/globus i evoca "l'infinie sourire" i "le frémissement d'un immense baiser" de Soleil et chair.
La plasmació pràctica de l'obra va estar garantida per la ferma direcció de Kwamé Ryan (Alejo Pérez s'encarregava del grup orquestral d'escena) i la bona resposta de l'orquestra. L'escriptura vocal exigeix una tessitura extensa, però no impossible, i va estar ben servida per Jeanne-Michèle Charbonnet (soprano dramàtica), Elizabeth Keusch (soprano aguda, amb la part més estratosfèrica) i Iride Martínez (soprano lírica). Menys encertada va estar la mezzosoprano Klara Csordas, mentre que Graham Clark no va poder amagar el fet que no és un tenor spinto: el seu sa histrionisme va salvar moments pròxims a l'afonia. Magnífic, en canvi, el baix-baríton Gidon Saks, que tenia al seu càrrec algun dels moments més agraïts, al costat del trio femení de la tercera part. El cor Accentus de Laurence Equilbey és una de les formacions més en boga a França, i la seva secció femenina va demostrar per què (tot i la sospita d'alguna entrada no prou precisa).
El muntatge de Michael Simon, responsable també de decorats i llums (esplèndidament dissenyades i realitzades), exacerbava el vessant expressionista i abstracte de L'espace dernier -personatges idèntics, sense individualitzar, accions convulses i no sempre lògiques- prenent-se llibertats amb el llibret, almenys tal com apareixia al programa de mà: si es fa amb els clàssics, per què no fer-ho amb les obres noves de trinca? La contrapartida van ser unes projeccions en vídeo força pobres. Els crítics solen tenir el lleig vici de judicar una obra només amb una primera audició. Bé, deixem-ho dient que, com en el cas de The Tempest, però per motius radicalment diferents, el cronista també té ganes de tornar a escoltar L'espace dernier.

Xavier Cester
Avui