Timo Andres és un compositor i pianista que, com altres artistes clàssics de la seva generació, ha sabut compaginar les essències del cànon més bàsic i influències més modernes. En aquest apassionant nou disc, enregistrat juntament amb The Metropolis Ensemble -orquestra de cambra dedicada a formes contemporànies-, s'atreveix a completar un concert per a piano que Mozart no va acabar mai, el número 26, popularment conegut amb el nom del Concert de la coronació. I en altres peces reinventa composicions de Brian Eno. Tot plegat resulta fascinant, música celestial, complexa però impossiblement emocionant.

Passió per la velocitat

El trajecte arrenca amb la peça titular, Home stretch, composta originalment per Andres per al seu amic pianista David Kaplan, un altre prodigi. Segons explica Andres, es tracta d'una peça d'acompanyament al Concert de la coronació que reflecteix la passió del seu amic pels cotxes de gran velocitat (sí, així són els clàssics del nou ordre). «La peça es compon de tres apartats que acceleren gradualment: començant en l'estatisme gairebé total, caminant cap a un ball excèntric amb petits talls i derivant en una cadència sturm-und-drang (tempesta i ímpetu) que acaba sent carrera fins al final».

Després arriba la música (reimaginada) de Mozart. El compositor va deixar el seu Concert de la coronació sense acabar, sobretot pel que fa a la mà esquerra. Timo Andres ha volgut deixar la seva empremta en aquest espai i pel camí ha donat nous ímpetus a la composició. La seva intenció era acostar-se a la peça com un «pati d'escola per a la invenció pianística i el virtuosisme». El crític de clàssica del The New Yorker, Alex Ross -autor d'El ruido eterno, el millor llibre sobre clàssica del segle XX-, ha definit el resultat com a «hipnòtic».

En l'última peça del disc, Paraphrase on themes of Brian Eno, el jove pianista i l'orquestra de cambra revisiten material dels discos d'Eno Another green world (1975) i Before and after science (1977), dos dels seus grans clàssics. Però Andres no porta títols com By this river al futur, sinó més aviat, curiosament, a una orquestralitat pròpia del XIX. Dir meravella és dir res.

Home stretch és el seu segon àlbum després de Shy and mighty (2010), que va ser rebut per la crítica apassionadament; se'n va destacar la creativitat i la forma subtil de barrejar tradició amb modernitat. Es recomana tastar-ne la poció.