Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
A Vivaldi li encantaria
17/6/2013 |
Max Richter i la BCN216 van oferir una relectura fascinant de ‘Les quatre estacions’ la jornada de clausura, en què també va participar Lorenzo Senni
L’artista i compositor Lorenzo Senni va presentar la fascinant obra ‘Oracle’ al Macba
Quan es va oficialitzar ja fa uns quants mesos el canvi d’ubicació del Sónar de Dia, i s’abandonava el seu ja arrelat emplaçament al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i el Centre de Cultura Contemporània (CCCB), els seus codirectors, Enric Palau i Ricard Robles, van assegurar que el lligam amb els dos espais culturals continuaria en el futur. I el futur va arribar ahir, amb una jornada de clausura atípica, però tan substanciosa com entranyable.
Aquesta col·laboració tenia cara i ulls i, malgrat el que van pensar alguns suspicaços, no va consistir en una cosa per sortir del pas. Al contrari: per una banda, la coproducció del Macba amb el festival de música avançada va consistir en un concert excepcional, únic i emocionant ofert pel compositor i productor Max Richter amb l’orquestra BCN216, formació resident de l’Auditori barceloní, que va coproduir el concert amb el CCCB. I d’altra banda la realització amb caràcter d’absoluta estrena del muntatge audiovisual
Oracle de l’artista i compositor italià Lorenzo Senni, que va oferir a l’atri del Macba.
L’espectacular disseny de Senni es pot resumir si es diu que per una vegada l’edifici del museu es va convertir en protagonista artístic en si mateix, de manera que els assistents al muntatge sessió musical van poder veure de forma insòlita el Macba il·luminat per dins. La cerimònia –coproduïda pel museu i el festival– va arrencar a les deu de la nit, quan l’assolellat dia ja era un record calorós, i la foscor va ser l’aliada imprescindible per a la fascinant exposició del creador transalpí.
Elaborat amb profusió de recursos lluminosos (especialment làsers de tots els colors, intensitats i mobilitats) i amb el fum com a còmplice indispensable, Senni fonamenta les seves arquitectures lluminoses sobre la música que conté el seu últim àlbum, Quan
tum jelly, un disc atapeït de sonoritats i rítmiques de ball del decenni dels noranta (trance i tecno del dur) que en la cerimònia de llum i color d’ahir a la nit es va enllaçar sense estridències en l’esquema ideat pel seu creador.
Però abans que es clausurés aquesta vintena edició del Sónar –que a més del transcendental canvi d’ubicació que hem dit abans ha registrat l’assistència més nombrosa de la seva història– amb la fascinant Oracle, el teatre del CCCB va ser l’escenari privilegiat d’una altra cerimònia artística, en aquest cas musical i d’octanatge elevat. Quan es va publicitar fa uns dies el programa definitiu del certamen, es va saber que Max Richter i la BCN216 oferirien un únic concert per presentar la seva lectura personal de Les quatre es
tacions d’Antonio Vivaldi. Les 350 entrades de l’espai teatral es van vendre en poques hores, i tant l’organització com el reputat músic britànic van decidir oferir un segon concert just abans del primer, és a dir a dos quarts de set de la tarda.
El teatre es va tornar a omplir, i l’elecció d’aquestes 700 persones en total va ser sens dubte molt encertada.
Max Richter és compositor de fama i prestigi transversal, bastant fidel al vocabulari estètic de Michael Nyman, tot i que en la seva formació acadèmica musical no li són aliens Berio, el Reich, Glass o Arvo Pärt, compositor de no menys influència en les seves obres més recents. A Reich també se’l pot trobar en col·laboracions glorioses amb creadors, productors i intèrprets més propers a l’aficionat de sons més populars, especialment electrònics, i potser per tot això va rebre fa un parell d’anys una oferta molt llaminera de la prestigiosa Deutsche Gramophon: se li va oferir la realització i enregistrament d’un nou episodi de la seva sèrie Recom
posed, relectures per part de creadors i productors contemporanis de peces clàssiques de pes, i que ja ha publicat, entre altres, Carl Craig (Ravel), Moritz von Oswald (Mússorgski) o Matthew Herbert (reelaborant la inacabada De
sena simfonia de Gustav Mahler). Max Richter es va decantar per una de les obres més conegudes del barroc (que no vol dir més substancioses en termes musicals) com són les arxifamoses estacions vivaldianes. L’àlbum va aparèixer a finals de l’any passat i va ser rebut generalment amb molt bones crítiques.
Si en l’estudi d’enregistrament va ser la Konzerthaus Kammerorchester de Berlín sota la direcció d’André de Ridder i amb Daniel Hope com a violí solista els que el van acompanyar, ahir Richter va estar esplèndidament acompanyat per la sempre solvent i imaginativa BCN216 i com a solista per la magnífica violinista mallorquina Cati Reus. L’hora escassa que va durar l’adaptació de la partitura de Vivaldi al pols emocional de Richter va ser bonica i joiosa, i s’hi va poder degustar l’exquisit respecte conceptual per l’original que ha compost Richter. La seva presència a l’escenari passa musicalment gairebé desapercebuda, ja que prem el seu teclat electrònic –sempre com a fons, sempre en els tons greus– amb certa presència en només tres passatges de la coneguda obra.
La seva gran contribució va ser abreujar i alleugerir d’afegits potser redundants alguns fragments especialment coneguts de la peça, va apostar sempre per la netedat de les línies i va fugir sempre de la sobrecàrrega. Obra coneguda però diferent, aquestes
Les quatre estacions van ser reconeixibles, però també contingudament noves.
La Vanguardia
