Cerca de notícies

Enquesta

Una gran setmana

21/2/2004 |

 

El cronista encara no ha pogut aclucar l'ull després del concert de Grigori Sokolov, una d'aquelles sessions que trasbalsen l'ànima.

Un veritable vertigen. Aquesta és la primera sensació del cronista al repassar mentalment una setmana musical d'una densitat inusitada (sense comptar, esclar, els concerts d'ahir al vespre que no poden ser comentats en aquest Quadern). Però el vertigen no ve causat pel nombre, sinó per la qualitat extraordinària de les convocatòries d'uns dies en els quals hem viscut, a més de la benvinguda estrena al Liceu de Babel 46 de Montsalvatge i la deliciosa L'enfant et les sortilèges de Ravel, dues sessions inoblidables de música de cambra i un recital pianístic d'aquells als quals la memòria retorna amb persistència justificada. Gran música, el millor antídot per ofegar el soroll, les mentides i la porqueria desfermats aquests dies.

L'INFINIT
Un servidor encara no s'ha recuperat de l'admirada estupefacció que van generar, ja fa uns anys, els dos recitals que Grigori Sokolov va oferir a l'Auditori. El pianista rus va tornar el dia 19 dins del cicle Palau 100, i el cronista encara no ha pogut aclucar l'ull, afectat per un concert (una marató que va acabar a tres quarts de dotze, després de mitja dotzena de propines) d'aquells que trasbalsa l'ànima per la seva ferotge intensitat. Sokolov és un intèrpret absolutista, purità en el millor sentit del terme, més enllà de qualsevol cotilla o contingència circumstancial (com el mateix públic), per a qui la música només existeix en ella i per ella mateixa. Escoltar-lo és com mirar directament el sol, ens enlluerna, ens crema, però és impossible apartar la mirada de la seva sobirana presència, com és impossible tancar les orelles a una forma de fer música a vida o mort.
Als antípodes de la típica suite de danses, la seva visió de la Partita núm. 6 de Bach es va acostar per moments a la mera abstracció sonora (allemande), a l'arabesc afiligranat ad infinitum (courante, air), arribant als racons més insondables en una asfixiant sarabande (com va ser benvingut el respir de la gavotte!), i amb una implacabilitat fanàtica en la gigue conclusiva i en la fuga del BWV 904. Tot plegat, a més, servit per una claredat polifònica (quina mà esquerra, quina forma de ressaltar les ornamentacions!) que deixava la boca quatre pams oberta.
Amb Beethoven, Sokolov tampoc va prendre presoners, la Sonata núm. 11 va ser magistral, amb un Adagio suspès fora del temps i de l'espai. Ai las, per explicar el que va passar en la Sonata núm. 32, el llenguatge verbal ens falla miserablement: després de desfermar una tempesta anorreadora en el primer temps, sense respirar Sokolov es va enlairar en el segon a les més inabastables regions celestials. Si aquesta Arietta no ha estat un dels moments musicalment més excelsos dels darrers lustres, demà mateix comprem ja el Sonotone. Com un Atlas del piano, Sokolov va suportar tota la tensió d'aquest fragment immens de la primera a la darrera nota sense defallir, sense perdre mai el fil, passant d'una variació a una altra, d'una perla a una altra, fins a arribar a aquests trinats que només un geni com Beethoven podia situar com a clímax i que Sokolov va projectar a l'infinit.

UN NOU ESPAI
Un lloc destacat del Quadern l'ha d'ocupar la inauguració, el dia 18, d'El Petit Palau, l'addició més esperada pel cronista al reformat complex del Palau de la Música. Un concert només dóna per a una primera impressió, això sí, ben positiva. Tot i estar a uns quants metres de profunditat, la sala no ofega sinó que respira, és acollidora (magnífica la idea de deixar a la vista una part del mur amb l'edifici de Domènech i Montaner), còmoda i, el que és més important, amb una acústica neta i directa, almenys des de la nostra posició (altres opinions divergien en aquest sentit). Com que segur que trepitjarem molts cops aquest espai, hi haurà temps per fer-lo nostre.
Problemes? Deixant de banda que l'entorn encara no està acabat -la inauguració de totes les reformes ara s'anuncia per al 30 de març- i amb dubtes encara sobre el nom de la cosa (quan trigarem perquè algú l'anomeni el Palauet?), hi ha elements clarament millorables: la insonorització no és adequada (vam sentir algunes motos), com no ho és l'aïllament tèrmic (més d'un es queixava de gèlids corrents d'aire), i l'accés tampoc garanteix tota la fluïdesa desitjable. Detalls, en tot cas, solucionables en una sala que és un aportació molt positiva a la vida musical de la ciutat.
Per fer-hi sonar les primeres notes, res millor que un duo de luxe com l'integrat per Frank Peter Zimmermann i Christian Zacharias. Tot i no ser una de les parts centrals del seu corpus compositiu, les sonates (o sonatines) de Schubert han atret molts violinistes, i Zimmermann va demostrar en la D. 385 per què, amb una elegància gens renyida amb una espontaneïtat desarmant (sense oblidar, tanmateix, els ocasionals rampells geniüts de la peça), establint un diàleg franc, inter pares, amb aquest portent de sensibilitat que és Zacharias. Les sonates de Mozart K. 454 i K. 301 van circular per paràmetres similars de lluminositat absoluta (la introducció lenta al temps inicial de la primera va ser sobirana).

'WIEN, WIEN, NUR DU ALLEIN'
Només Viena pot fer gala d'una nòmina de compositors trepitjant els seus carrers i places de tan gran categoria. Si el concert de Zimmermann i Zacharias en va ser un exemple, encara més ho va ser el concert d'un grup vienès com el Quartet Alban Berg. Dit sense embuts, és un escàndol que un dels millors (i ens quedem curts) quartets de corda del món fes sis anys que no actués per aquests paratges, per això la seva actuació, el dia 17, per inaugurar la segona Temporada de Cambra d'Ibercàmera ha de ser aplaudida d'entrada. I de sortida, perquè el concert va ser sensacional. Dues reflexions tangencials: el nou Petit Palau s'hauria quedat molt petit per a un públic que, tanmateix, tampoc omplia la sala gran; segon, la quantitat de jovenalla aplegada.
Porten més de 30 anys al peu del canó, però la passió i l'energia per tocar dels Alban Berg roman inalterable: els vols estratosfèrics del primer violí, Günter Pichler (infinitesimalment menys precís que d'habitud) compten sempre, per no perdre el terra de vista, amb la sonoritat rica i plena del violoncel de Valentin Erben, i el contrapès líric del segon violí, Gerhard Schulz, i el viola, Thomas Kakuska. El Quartet de les quintes (op. 76/2) de Haydn va transitar del fosc dramatisme del primer temps a l'elegia continguda de l'Andante per culminar en la rusticitat energètica dels dos darrers temps. De la primera a la segona escola de Viena. Poques formacions com els Alban Berg poden convertir l'agnòstic cronista a les bondats de la intransigència aforística de la música de Webern. Els Cinc moviments op. 5, les Sis bagatel·les op. 9 i el Quartet op. 28 poden sonar amb més fredor clínica, però pocs (ningú?) poden superar l'aliança entre precisió mil·limètrica i potència expressiva de la formació vienesa.
Per completar les tres grans B de la música, després del Bach i el Beethoven de Sokolov, vet aquí Brahms. Lluny del tòpic del Brahms tardoral i bonhomiós, els Alban Berg van extreure fins a la darrera gota de foc i de passió del Quartet núm. 2 op. 51, en què va destacar un tercer temps on s'alternaven ombrívola expectació i saltironant lleugeresa. Una concepció similar és la que van mostrar Zimmermann i Zacharias: aparcant la compostura de Mozart i Schubert, els dos músics es van abraonar com posseïts sobre una Sonata per a violí núm. 3, amb un Adagio immarcescible i un final tocat, més aviat viscut, a cor obert. Gran setmana. Immens Sokolov!

Xavier Cester
Avui