NOTÍCIA

La pianista xinesa Yuja Wang a l'Auditori. /ATLAS

La pianista xinesa Yuja Wang, una fan de la moda a qui li agrada estar a l'última, posa a l'Auditori. CARLOS MONTAÑÉS

 

-És increïble veure-la tan jove i amb aquest carisma que emana, estigui o no davant del piano. ¿El secret?

 -Tinc 26 anys. Vaig començar a tocar als 6. En aquests 20 anys he tingut sort. He estat al lloc correcte en el moment adequat, he fet el que més m'agrada i disfruto amb el que faig. És clar que hi ha moments d'avorriment en els viatges, les esperes... Però quan arriba l'hora de tocar en un concert me n'oblido. Tocar en directe és màgic; em fa sentir viva i feliç.

-¿És possible trobar la mateixa felicitat fora de l'escenari?

 -Faig unes 120 actuacions a l'any i m'han recomanat sovint afluixar una mica i disfrutar més de la vida. Però això no va amb mi. Per Nadal vaig parar per quedar-me a Nova York, on tinc la base. M'encanta anar-hi però al cap de dues setmanes m'avorreixo. Jo necessito tocar, sortir a escena. Allà és on realment em sento viva, comunicativa, creativa.

-Del seu repertori, ¿a quines peces recorre quan se sent sola?

 -No m'agrada tocar per a mi, prefereixo escoltar Rihanna. Però arribat el cas suposo que tocaria alguna cosa de Chopin. És un geni.

-¿I si volgués reptarse a si mateixa?

 -[Rialles] ¿Posar-me a prova? Ja no m'interessa impressionar. Ho tinc superat. Al final de l'adolescència m'encantava abordar les transcripcions de Volodos, de Horowitz, de Cziffra... Això impressiona pel virtuosisme que requereix, però el més impressionant seria memoritzar tots els Études de Ligeti, cosa que no faré mai.

-Imagini's que ha tingut un mal dia. ¿Què tocaria per consolar-se?

 -Escolliria alguna cosa per acabar-ho d'espatllar, per sentir-me encara pitjor. Alguna cosa dramàtica i sentimental per exagerar aquest sentiment. Podria ser qualsevol cosa: Gluck, Beethoven...

-¿I en un moment d'eufòria?

-Això és el que sento normalment després d'un concert. Tocaria un bis. A París en vaig oferir sis perquè em sentia realment eufòrica. Quan s'acaba un concert, ja m'he familiaritzat amb el piano i vull expressar-m'hi i veure què més hi puc fer, interpretant peces que he tocat i que segueixen aportant-me coses. És com retrobar vells amics. Per això m'encanta oferir bisos.

-¿Quina és la música més sexi?

 -¿Sexi? Puc convertir en sexi qualsevol cosa. La música és molt sensual i n'hi ha de moltes classes. Scriabin, per exemple, és molt sexi amb les seves indicacions en francès. I les harmonies de Rakhmàninov també ho són, encara que d'una manera molt diferent. Fins i tot Mozart pot ser sexi. I Chopin, encara que d'una forma aristocràtica. No sé, depèn de l'estat en què em trobo.

-Hi ha músics joves que tenen com a objectiu tocar ràpid...

 -No m'ha interessat mai tocar ràpid, ni fort, tampoc em guio per objectius. Encara que sona cursi, el moment en què em sento més feliç és quan em converteixo en un transmissor de la música. La música m'ajuda a créixer, a transformar-me en el que sóc.

-¿En quin sentit?

 -Abans era una persona més oportunista, fluïa amb la vida. Si em sortia un concert, encara que estigués supercansada i fos una bogeria, acceptava fer-lo. Amb l'edat he canviat. Ja no sóc tan atrevida, ara m'ho rumio més. Tots els concerts que tinc programats fins a finals del 2015 m'omplen, perquè són coses que em ve de gust fer.

-¿Què n'espera del nou disc amb la Jove Orquestra Simón Bolívar, de Veneçuela, dirigida per Dudamel?

 -La gravació va ser tot un èxit. Es va fer en directe. Va ser un autèntic miracle que trobéssim quatre dies a les nostres agendes per gravar dues de les meves obres favorites: el Concert número 2 de Prokófiev i el Tercer de Rakhmàninov. Aquesta orquestra té una energia i un entusiasme increïbles. Estan en forma, els agrada anar al límit, tenen sang calenta, cor i passió. Els seus músics tenen la meva edat i semblava que hi hagués telepatia entre nos-altres. Ha sigut un somni.