24/4/2013 |
L’Associació Joan Manén inicia una col·lecció dedicada a la música per violí, música de cambra i l’obra vocal d’aquest intèrpret i compositor català. Kalina Macuta i Daniel Blanch han enregistrat un primer disc amb obres per a violí i piano per a l’editorial musical la mà de Guido.
Carles Feliu, secretari de l’Associació, fou l’encarregat de moderar l’acte de presentació del disc, celebrat a la Biblioteca de Catalunya, amena combinació de concert i conferència. L’acompanyaven el musicòleg Jaime del Blanco, que exposà alguns trets de la biografia del músic, i els intèrprets Daniel Blanch i Kalina Macuta, que interpretaren algunes de les peces gravades alhora que valoraren aspectes musicals de les obres.
Manén començà a estudiar piano amb només tres anys. Però al cap de poc temps, el seu pare (intèrpret diletant però ben competent) decidí que hi havia massa pianistes. Joan s’inicià també amb l’estudi del violí, instrument amb el que desenvolupà una trajectòria com a nen prodigi que després es perllongà en una impressionant carrera pels escenaris internacionals. El més sorprenent és que un dels músics catalans més importants del segle XX tingué una formació pràctiament autodidacta.
Quan tenia 13 anys, el pare de Manén decidí que es posés a composar. “Fes com Sarasate”, li digué. I Manén començà harmonitzant melodies populars per a violí i piano, i aprengué a composar amb la pràctica. En aquest aprenentatge, també autodidacta, segur que tingué quelcom a veure un pòsit de la seva heterogènia formació. Explica del Blanco que el seu pare li feia “tocar al piano partitures d’òpera que llegia a vista”. Això el posà en contacte amb un gran nombre de “recursos orquestrals”.
Més enllà de les anècdotes biogràfiques, l’important és posar en relleu el valor de les seves obres. Blanch insistí en l’immens talent de Manén, que en poc més de quatre anys passà d’iniciar-se en la composició a estrenar la seva simfonia Nova Catalonia, quan en tenia 17. Descriu Manén com “un compositor molt intuïtiu, molt líric i inspirat”. És difícil poder-li assignar una influència clara, ja que en la seva música conviuen de forma molt natural i original diverses estètiques, amb “trets de música germànica, espanyola, catalana i francesa”. Amb afany de trobar una personalitat pròpia, Manén “sempre cerca la modulació diferent” i aconsegueix un lleguatge harmònic personal.
El propi Manén acunyà el terme “iberisme” per poder-se desvincular de la “música espanyola de caire popular, en molts casos d’escàs valor musical, que imperà durant la segona meitat del segle XIX i part del XX”. Manén defuig la cita de temes popular, i prefereix inspirar-se en els ritmes (soleás, jotas, seguidillas i altres), per explorar-ne l’essència “a partir de melodies originals”. Una mostra d’això en són la Petita suite espagnole o les Cinc melodies espanyoles enregistrades.
Per la seva banda, Kalina Macuta valorà la dificultat tècnica de les obres. “Algunes d’elles són accesibles, i podrien estar perfectament al final de grau elemental, o grau mig”. En aquest sentit, es motrà il·lusionada amb que el disc despertés l’interès de mestres i estudiants, i animés a tocar Manén a les escoles. En canvi, altres obres són de dificultat extrema, una “radiografia de les capacitats com a virtuós”. En serien un exemple les Variacions Tartini, que el propi Manén descrivia com “la peça per violí més difícil que mai s’ha escrit”.
Macuta i Blanch porten temps interpretant les obres en concert, per poder “madurar-les i veure què funciona i què cal treballar” abans de gravar-les. Però hi haurà una ocasió ben especial per poder escoltar algunes de les peces del disc. Serà dins del 2n cicle de música catalana Joan Manén, que promou l’Associació. Durant aquest recital, Macuta tocarà amb el violí Etienne Marie, l’instrument amb què Joan Manén girà per Europa les dues primeres dècades del segle XX, i que ara es troba al Museu de la Música, que s’ha encarregat de la seva restauració.
Han de venir més enregistraments. Segons Blanch, han calculat que “l’obra per violí i piano s’encabiria en quatre discos, dos d’obra original i dos amb transcripcions”. El ritme, però, el marcarà la dificultat de les obres i el necessari temps d’estudi. De tota manera, és probable que el següent estigui dedicat a “obres per a piano i veu”.
Però per aconseguir gravar la integral d’obres per a violí i piano caldrà alguna cosa més que moltes hores d’estudi. Al catàleg d’obres realitzat pel propi Manén hi apareix la Romança mística. Però cap de les entitats que vetlla pel fons d’obres editades de Manén (el Museu de la Música, la Biblioteca de Catalunya i la pròpia Associació Joan Manén) no la té al seu fons. Es busca.
Oriol Saladrigas
Núvol