NOTÍCIA

"És un instrument únic!", exclama Ayats. Només existeixen dos claviorgues semblants arreu del món, un al Museu Metropolità d'Art de Nova York i un altre al Museu Glinka de Moscou, però no estan en funcionament. A més, el de Barcelona no és una còpia, sinó un original restaurat, cosa que fa que sigui "una peça d'un valor incalculable". Avui el claviorgue pot semblar "un monstre", diu Ayats, però als segles XVI i XVII va ser un instrument molt apreciat en els salons aristocràtics i "un símbol d'ostentació tecnològica i social". De fet, la tecnologia era "sofisticadíssima". Calia tenir molta cura en l'articulació sincronitzada entre el teclat del clavicèmbal (o espineta) i el de l'orgue, perquè es coordinés perfectament el so de la corda pinçada amb la sonoritat contínua dels tubs de l'orgue.

En la restauració del calviorgue hi han treballat l'especialista en teclats Joan Martí i el taller d'orgueneria Gerhard Grenzing del Papiol. L'instrument va ser adquirit el 1963 per Josep Ricart Matas, director del Museu Municipal d'Instruments Musicals de Barcelona, l'actual Museu de la Música. Pertanyia a Concepció Llumà, vídua de Martí. "Era una família d'industrials de Barcelona", explica Ayats. El claviorgue no funcionava perquè li faltava el teclat de l'espineta. Als anys 80, Romà Escalas, el següent director del Museu, va començar a investigar l'instrument i a partir del 2000 es va començar a restaurar. "Joan Martí s'ha posat en la pell dels constructors del segle XVI per crear l'espineta i ha estudiat els claviorgues de Nova York i Moscou", diu Ayats, que considera que aquesta recuperació confirma el museu barceloní com a "punta de llança" de la música antiga.

El primer ministre de Felip IV

No se sap com va arribar el claviorgue a la família Martí, però sí qui en va ser el primer propietari: Baltasar de Zúñiga (1561-1622), un noble castellà que va ser ambaixador de Felip III a Brussel·les, París i Praga, i primer ministre de Felip IV. Un home poderós i molt influent. Zúñiga va adquirir el claviorgue i quan el va traslladar a la cort dels Àustries li va modificar l'afinació dels tubs de l'orgue "per adaptar-la a la dels orgues ibèrics i a la d'altres instruments, com ara la viola de mà", explica Óscar Laguna, orguener del taller Gerhard Grenzing.

Zúñiga també va fer enriquir el claviorgue amb la closca de tortuga i una decoració mitològica que inclou petites figures que representen la musa de la dansa. En canvi, els de Nova York i Moscou són més austers i tenen decoració religiosa. El més probable és que l'instrument de Zúñiga es fes servir en balls aristocràtics, "en salons d'altissíma noblesa", apunta Ayats.

Tots els detalls sobre el claviorgue es poden consultar en un llibre electrònic editat pel museu, que inclou articles, fotografies i material audiovisual que permet escoltar com sona i veure com es toca.