NOTÍCIA

Un presoner pateix l'última tortura dels seus carcellers, l'esperança de la llibertat, abans de ser executat. Una dona vagareja per un bosc, desesperada, mentre busca el seu amant infidel, al qual, potser, ella mateixa ha matat. Dos arguments intensos per a dues obres curtes i escruixidores, Il prigioniero de Luigi Dallapiccola i Erwartung d'Arnold Schönberg, el díptic amb què Àlex Ollé, un dels caps visibles de La Fura dels Baus, tornava a l'Òpera de Lió després d'un aplaudit Tristan und Isolde .

Ollé capgira les expectatives d' Il prigioniero amb efectes colpidors. Des de l'inici no hi ha dubte del final de la història: la mare del pròleg canta al cadàver del seu fill mort. Ja no som a les garjoles de la Inquisició, sinó en la presó mental del protagonista, que reviu sense possibilitat d'escapatòria els seus fantasmes, els abusos sexuals que va patir d'un sacerdot des de la seva infantesa (i que el muntatge deixa implícits amb gran elegància). Es podrà al·legar que l'obra de Dallapiccola perd així ressonància política, però no pas densitat psicològica. D'això ja se n'encarrega Ollé amb la complicitat de la seva col·laboradora habitual, Valentina Carrasco, en un muntatge d'una simplicitat desarmant.

Per la plataforma giratòria que presideix l'espai escènic dissenyat per Alfons Flores (impecablement il·luminat per Marco Filibeck; el vestuari és de Josep Abril) desfilen un laberint de portes que amaguen tot un seguit de traumes. La falsa esperança de l'alliberament només deixa oberta una porta a l'atribolat protagonista, la del suïcidi, en una imatge final que deixa el cor glaçat. La producció no faria el mateix efecte sense l'entrega absoluta, vocal i física, del baríton Lauri Vasar. I Raymond Very demostra que el tenor més mel·liflu també pot ser terrorífic.

Si a Il prigioniero l'aposta d'Ollé és interpretativa, a Erwartung és més aviat il·lustrativa, mitjançant les contínues projeccions videogràfiques d'Emmanuel Carlier, d'un virtuosisme impactant pels seus efectes de profunditat. Tot comença i acaba amb un gran ull (Buñuel no és lluny) pel qual penetrem en el malson de l'anònima protagonista (una electritzant Magdalena Anna Hofmann, que ja havia estat la mare a la primera part). Imatges de boscos i camps solitaris s'entrecreuen amb fragments d'una quotidianitat trasbalsada fins que es revela el crim inicial. Explícit, però efectiu.

Una orquestra esmolada

Comuna a les dues obres és la direcció musical de Kazushi Ono, titular de l'Òpera de Lió. Amb una orquestra esmolada (i un cor no menys remarcable en les seves intervencions a la peça de Dallapiccola), el director japonès deixa al descobert els aspectes més descarnats de les dues partitures, en les respectives lectures que pràcticament no donen respir a l'espectador.

L'aparellament de les obres de Dallapiccola i Schönberg té una lògica irrefutable, no debades el compositor italià va introduir al seu país el sistema dodecatònic creat per l'austríac. Estrenada el 1949, Il prigioniero es basa en el relat La tortura per l'esperança de Villiers de l'Isle-Adam sobre un cas real de la Inquisició espanyola als Països Baixos. Per la seva banda, Erwartung [L'espera], composta el 1909 però no estrenada fins al 1924, respira la mateixa atmosfera d'exploració de la psique humana encetada per Freud, amb una partitura d'un compositor que arriba a l'atonalitat com a pas previ a la sistematització del dodecatonisme que tant marcaria l'evolució musical del segle XX.

Una màquina a ple rendiment

L'espectacle d'Ollé s'emmarca dins del festival temàtic que cada any organitza l'Òpera de Lió dins la seva temporada, una manera intel·ligent d'agrupar diverses propostes artístiques i que aquest any té com a títol Justícia/Injustícia . El festival també inclou un nou muntatge de l'òpera carcerària més famosa de la història, Fidelio de Beethoven, i l'estrena mundial de Claude , del compositor francès Thierry Escaich.

La maquinària operística de La Fura dels Baus funciona a ple rendiment. Ollé presentava al gener Un ballo in maschera de Verdi a Austràlia mentre Carlus Padrissa estrenava a Colònia, en les mateixes dates del díptic lionès, un nou muntatge de Parsifal de Wagner, només una setmana abans d'oferir la seva visió de Samson et Dalila de Saint-Saëns a l'Òpera de Roma. Els treballs conjunts de Padrissa i Ollé -com ara Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny de Kurt Weill i Bertolt Brecht, al Teatro Real de Madrid, el 2010- són més infreqüents als últims anys, però les dues cares més visibles de La Fura tornaran a unir forces amb el que promet ser un dels esdeveniments lírics més espectaculars de l'any: la nova producció d' Aïda de Verdi, que servirà per commemorar el bicentenari del compositor i el centenari del Festival de l'Arena de Verona.