Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
J. E. Gardiner: “Els joves d’avui reaccionen fàcilment als ritmes de Bach”
26/3/2013 |
Es un dels directors més versàtils de l’escena musical, dedicat a dirigir formacions importants –la Simfònica de Londres, la Reial del Concertgebouw, la Bayerischer Rundfunk i la Filharmònica Txeca–, alhora que es concentra en els seus propis ensembles: el famós Monteverdi Choir i els English Baroque Soloists, amb els quals ve avui a L’Auditori (21 hores), o la seva Orchestre Révolutionnaire et Romantique. Amb tots ells abraça un repertori que va del segle XVI al XX, i amb una qualitat per a la qual no s’han inventat encara qualificatius. Sir John Eliot Gardiner deixa caure el seu elegant accent britànic en conversa telefònica amb La Vanguardia, en ocasió d’aquesta actuació dins del recuperat Festival de Música Antiga de Barcelona.
Està a punt de fer 70 anys, el 20 d’abril. Per molts anys!
No parlem de coses tristes.
Que potser no és una magnífica edat per a un músic? Amb tota la seva experiència... Alguns directors segueixen en actiu durant molt de temps, fins i tot passats els noranta. Només puc estar agraït per tenir salut i poder continuar fent música amb la gent que estimo, amb els meus grups estables, i també com a director convidat d’altres orquestres. Sóc un privilegiat. Com és possible que un cor com el Monteverdi, lliurat a la música del XVI, el XVII o el XVIII, amb criteris historicistes, s’hagi convertit en una referència planetària? El projecte original era fer un cor extemporani que interpretés de manera flexible un repertori ben ampli, des del Renaixement fins a la música contemporània. El 2014, aquest cor farà 50 anys i és al·lucinant com de divers ha estat el nostre repertori: Berlioz, Stravinski, Monteverdi, Mozart, Händel... i Bach, esclar. I cada vegada més cantem amb orquestres simfòniques: vam fer Beethoven o Berlioz amb la Nacional de França, o Schumann amb la de Leipzig. És molt estimulant ser director convidat però mantenint el teu propi cor. Duu a L’Auditori la Missa en
si menor de Bach, una de les seves peces favorites, que ha interpretat centenars de vegades. Com ha anat canviant la seva visió d’una peça tan canònica? El meu primer canvi de perspectiva es va produir quan vaig fer totes les seves cantates l’any 2000. Eren obres mestres que havien caigut en l’oblit, i l’experiència de fer-les totes en un període comprimit, en un any, va canviar la meva idea de l’escriptura de Bach per a veus. Les seves peces icòniques, les dues Passions segons Sant Mateu i Sant Joan, l’Oratori
de Nadal i la Missa en si menor, ara les veig com una lògica ampliació de les cantates. I revelen molt més de la seva personalitat.
Tant és així que s’ha atrevit a escriure un llibre sobre Bach. Sí, just l’acabo i és a punt de ser editat. Sortirà l’octubre a la Gran Bretanya i Amèrica. Suposo que a Espanya apareixerà el 2014.
I se li revela Bach com algú que ocupa un lloc molt més extraordinari en la història de la música? D’alguna manera, Bach és un resum de tots els músics que el van precedir, perquè porta tota la força de la música antiga a la seva pròpia, però a més exerceix una gran influència en la majoria de compositors, i no només de la clàssica, sinó del jazz i del pop. Ell és allà, il·luminant des de la rereguarda, com l’excepcional mestre de les tècniques musicals que és. Des dels contrapunts, al ritme, la melodia, la proporció, l’ordre… Hi és tot.
I la gent jove n’és conscient? Potser no ho saben directament, però el sentit de l’harmonia de Bach ha influït en tot, des de Mozart fins a Duke Ellington i la resta de jazzmen, que tenen molt del seu ritme i sentit de l’harmonia. He comprovat que hi ha gent jove que respon als ritmes de Bach de manera molt directa. En esperit, la Missa en si menor és una excitant peça de jazz, de debò.
Com ha canviat per a vostè el negoci de la clàssica? Des de finals dels setanta, i en els vuitanta i noranta, les discogràfiques importants miraven de gravar el màxim possible, sortien massa coses al mercat. Ens plovien ofertes des de Decca, Emi, Philips, Deutsche Grammophon... Però en entrar al segle XXI tot ha començat a esfondrarse. Les discogràfiques han disminuït moltíssim la seva producció i han estat menys innovadores en la clàssica, la qual cosa obliga a pensar d’una altra manera i a gran velocitat com afrontar el futur. La meva dona Isabella i jo vam decidir muntar el nostre propi segell l’any 2003, començant de manera molt humil, amb algunes de les cantates que vam gravar al 2000. I va funcionar. No fas gaires diners, però tens el control, el look i la forma del producte, el caràcter del so... És positiu.
I tampoc no li falta imaginació per buscar finançament, fins i tot ha muntat una mitja marató... I espero que funcioni perquè tot ho fem a partir de benefactors privats, i és cada cop més difícil.
No cal que ho juri. La crisi a Espanya farà patir la música. Em sap greu sentir això, tinc records meravellosos del Palau de la Música, quin gran públic!
Què recomana per a un país sense tradició filantròpica, incapaç d’aprovar una llei de mecenatge d’acord amb la crisi? Crec que això ha de sortir de la gent. Espanya té una gran riquesa cultural, des del flamenc fins a la música a cappella. I cors meravellosos; ensembles com el de Jordi Savall, i ara, amb el Segle d’Or, hi haurà més coses interessants en música antiga espanyola del que hi havia fa una dècada. Ha de sortir de la gent que estima la música: si l’estimen inventaran la manera de projectar-la, popularitzar-la i involucrar-hi més i més gent. I no és necessari programar cors i orquestres cars: aquí teniu molt bons músics.
Quan viatjo per Europa i Amèrica, veig molts músics espanyols tocant en orquestres estrangeres. I ho entenc: hi ha més diners a l’estranger, però la seva qualitat és alta. Vaig contactar amb la Jove Orquestra Europea fa uns anys i els millors músics de vents de fusta eren espanyols.
Vostè té el català Pepo Domènech com a oboè solista. Sí, és excel·lent, molt adaptable i flexible... Va tocar per a mi l’oboè principal a Carmen de Bizet, en altres repertoris barrocs i a la Missa solemne de Beethoven.
Com n’és de perillós que comencin a tancar orquestres i la gent es quedi a casa sentint clàssica al reproductor. M’està dient que les orquestres del país es veuen obligades a tancar? He sentit el que està passant a Galícia, sí, on n’hi havia tres. Suposo que es repeteix el cas d’Alemanya de l’Est en caure el Mur. Moltes orquestres van haver de reconfigurar-se en formacions més econòmiques; molts músics van perdre la feina... però jo crec en el Fènix, crec que de les cendres sorgeix una cosa nova. I a Espanya hi ha set de música, no és així? Mai no oblidaré el Camí de Sant Jaume que vam fer, des de Jaca, a l’Aragó, avançant per La Rioja i Castella... fins a Santiago. La gent venia a veure’ns, fins i tot en pobles remots.
Com va ser aquesta experiència? Fantàstica. Poder arribar cada dia a un nou edifici religiós, una nova abadia, una nova església, travessant diferents regions. De vegades caminàvem, però la major part del camí el vam fer en bus, esclar. Victoria, Guerrero, Lobo... anàvem tocant-los tots i davant públics molt diversos.
Però ara ve a L’Auditori: edifici modern, sense ambient antic. Això afecta el seu estat d’ànim a l’hora de tocar Bach? S’ha de treballar més.
Amb la seva Orquestra Romàntica i Revolucionària toca Berlioz, Debussy, Brahms… i encara amb instruments originals. On és el límit temporal en eixa investigació historicista? L’últim que vam fer va ser la Simfonia dels salms de Stravinski, encara amb cordes de l’època, però com més t’endinses en el segle XX, les diferències són cada vegada menors i es converteix en una qüestió estilística més mental. Amb tot, emprar aquells instruments aclareix la música.
Té fama de dictador. Què ha de dir sobre això? No hi estic d’acord. Una orquestra no és una cosa democràtica, algú ha d’estar al capdavant perquè no sigui un caos, però jo no dicto, sempre treballo per consens i miro d’incorporar la imaginació i els desitjos dels músics.
Maricel Chavarría
La Vanguardia
