Cerca de notícies

Enquesta

Ara Malikian: "Tocar Bach en una església és com un orgasme"

16/2/2004 |

 

El violinista libanès establert a Madrid acaba de gravar quatre nous àlbums, integrals de Bach, Paganini, Sarasate i Ysaye.

D'extraordinari es pot qualificar el treball que ha fet el violinista Ara Malikian: en sis mesos ha enregistrat quatre àlbums monogràfics -sis CDs-, un dedicat a Sarasate, un altre a Ysaye, els '24 Capricis' de Paganini i la integral de 'Sonates i partites' de Bach.

En un moment en què tothom parla de crisi discogràfica i de globalització sonora, el libanès Ara Malikian, als seus 36 anys, trenca tots els esquemes violí en mà. Enregistra discos sense parar, ofereix recitals en solitari o en petits grups ja sigui de música clàssica, flamenc o sons tradicionals d'Armènia, d'on prové la seva família; té en repertori un centenar de concerts per a violí i orquestra, és el concertino de l'Orquestra Simfònica de Madrid, resident al Teatro Real, i per acabar-ho d'arrodonir, intervé en la banda sonora de pel·lícules com Hable con ella o Otro barrio.
"Fer els quatre discos -que acaben de sortir al mercat- ha estat dur pel poc temps, però més pel treball interpretatiu que tècnic, ja que eren peces que tinc en repertori". Els capricis de Paganini -considerats impossibles de tocar per molts violinistes per la seva dificultat tècnica-, no només els té en disc, sinó que n'ha tocat la integral en més de 30 concerts. Amb tot, reconeix que "Paganini ha estat el més dur de gravar, mentre que Bach no em costa tant, especialment si és en una església és com un orgasme".
El músic considera que a l'enregistrar un disc s'han de tenir les peces en repertori. "Molts músics graven obres que no han tocat ni tocaran mai en un concert perquè no poden. Per mi, això és un engany, és deshonest amb el públic", assegura. "Al públic se l'ha de respectar molt, sobretot al que no li agrada la música clàssica. Quan es diu que la música clàssica és elitista, és culpa de l'intèrpret. Hi ha qui no vol tocar Ysaye perquè creu que el públic no l'entendrà. Jo crec que s'ha de tocar de tot i el públic ja decidirà què li agrada i què no".

El violí com a única distracció
Ara Malikian va néixer el 1968 al Líban. "Tot i que el país estava en guerra, amb bombardejos, restriccions en el menjar i la llum, vaig tenir una infància feliç; érem milions de persones en la mateixa situació, per mi era normal. Com que no anava a escola, tenia més temps per tocar el violí; no teníem televisió i sovint fèiem reunions en què cadascú distreia els altres com podia. És la part positiva d'una situació negativa", explica.
No va ser fins als 15 anys que es va traslladar a Alemanya, becat, i hi va començar a estudiar música. "Abans tocava d'oïda -assegura-, no sabia ni les notes, tocava trossos de tot". Malikian creu que aquesta "llibertat d'aprenentatge" és molt positiva. "L'ambient dels que fem música clàssica és que ens sentim superiors a altres tipus de música, però totes les músiques són igual d'importants". Malikian no només defensa amb paraules el que pensa sinó també amb fets. "Hem format un duo amb el guitarrista flamenc José Luis Montón -fa dos anys van enregistrar Manantial-. Ni ell ni Paco de Lucía saben llegir música, però i què? Toquen d'oïda i són extraordinaris. Sempre toquen com si improvisessin, com si toquessin una obra per primera vegada, i això és el que fa la música extraordinària. Penso que els clàssics hem d'aprendre del jazz i del flamenc, quan toquem hem d'oblidar tot el que sabem, la tècnica, i deixar-nos dur només per la música".

Fidelitat a l'instrument
Ara Malikian toca un violí Montagnana del 1720. "Cal que t'identifiquis amb el teu violí i descobrir-li tots els seus sons -diu-. Sé que n'hi ha de millors, tot i que el meu és molt bo, però no entenc aquests músics que van canviant de violí cada dos anys, perquè si canvies sovint no li trobes el so. Fa sis anys que tinc el meu i només fa dos anys que li he trobat els seus orgasmes". Amb tot, el disc de Sarasate l'ha enregistrat amb un dels dos Stradivarius que tocava el compositor. "És una llàstima, perquè el tenen tancat al Conservatori d'Atocha i quan un violí no es toca es posa trist, ja no sona igual. Hi ha qui els deixa en préstec perquè els instruments no es facin malbé, però jo no podria, al cap de dos anys me'l prendrien i seria com si em robessin el cor. Diuen que els violins agafen la personalitat del seu propietari".
Fa tres anys que és concertino a l'Orquestra Simfònica de Madrid, una altra situació insòlita en un violinista solista de la categoria tècnica i expressiva de Malikian. "García Navarro (director d'orquestra) em va sentir tocar quan vivia a Londres i em va oferir venir. Vaig pensar que seria una bona experiència, però aleshores no pensava a quedar-m'hi a viure. A les acadèmies se'ns classifica entre solistes o músics d'orquestra, i és un gran error. A l'orquestra he pogut tocar un repertori que mai hauria tocat com a solista i que em faltava, com l'òpera, i amb molts directors diferents, com ara amb López Cobos, que és extraordinari. A més tinc la llibertat de fer els meus concerts i els meus discos".
Després d'una petita gira de presentació pel territori espanyol, Malikian portarà els seus Paganinis, Bachs, Sarasates i Ysayes a Londres i Alemanya. I, si tot quadra, la temporada que ve vindrà a l'Auditori de Barcelona a interpretar Schubert amb el seu amic i pianista Serouj Kradjian.

Marta Porter
Avui