Cerca de notícies

Enquesta

L'illa màgica

14/2/2004 |

 

Un dels mèrits indubtables de 'The Tempest' és la capacitat de Thomas Adès per trobar, usant un terme verdià, la 'tinta' de cada personatge i situació

Les estrenes operístiques s'han convertit, per bé i per mal, en esdeveniments mediàtics a través dels quals els teatres intenten captar l'atenció en un món en el qual la cultura és cada cop més un espectacle (en el pitjor sentit del terme) en què importa més l'aparença que el fons. Una conseqüència negativa de tot aquest circ és la primacia de la novetat per la mera novetat, amb escasses segones oportunitats, però també hi ha aspectes positius gens negligibles. Reconeguem-ho, l'òpera i la música clàssica en general són minoritaris en el gust general, per tant qualsevol oportunitat per ocupar portades ha de ser benvinguda, sempre, esclar, que no es comprometi el nivell artístic de la proposta: no tot han de ser blufs mercadotècnics a l'Andrea Bocelli.
Thomas Adès reuneix tots els números per atreure l'atenció: jove (32 anys), amb talent per donar i per vendre com a compositor i també com a intèrpret, un ascens fulgurant a l'estrellat musical, amb editor, contracte discogràfic i encàrrecs arreu del món. Les pressions, com és lògic, es centupliquen quan el nom d'un està en boca de tothom i, de fet, en alguns articles previs de la premsa britànica a l'estrena de The Tempest s'intuïa entre línies el risc (cert) d'una relliscada espectacular, així com l'humana (i detestable) tendència a ensorrar el que fa dues dies s'ensalçava fins als cels. Adès ha mantingut un silenci total sobre la seva segona òpera, no concedint entrevistes, cosa que potser ha estimulat més les especulacions a partir del poc que es filtrava d'aquest encàrrec de la Royal Opera House de Londres.
Què en queda, en definitiva, de The Tempest, un cop escampat el fum mediàtic? Les crítiques han estat en general de bones a excel·lents i la reacció del públic, dins dels límits inherents a la britanicitat, calorosa, almenys el dia 12, en la segona representació (és a dir, sense l'habitual estirament oficialista de tota estrena, amb un públic en principi més real). Per a aquest humil cronista, estem davant d'una partitura que, més enllà d'algunes febleses que no arriben a ser altibaixos, conté moltes belleses per pentagrama quadrat. Dit d'altra manera, tenim moltes ganes de sentir-la un altre cop, la millor lloança que es pot fer a una nova obra.

TINTA FRESCA
Fins al darrer segon Adès ha estat treballant en l'obra, un fet ben habitual en la història de l'òpera, la qual cosa, de fet, és un punt a favor seu, ja que lluny de ser una mera elucubració feta en la solitud de l'estudi davant la qual tothom s'ha de sotmetre sense protestar, l'òpera és un producte que pren vida i es modifica en el treball al teatre amb els intèrprets, sense que això impliqui una rebaixa de l'exigència, ben al contrari, només un benvingut sentit pràctic.
La millor manera d'adaptar Shakespeare a l'òpera és no ser-hi gaire fidel, com Verdi va demostrar. La llibretista Meredith Oakes ha simplificat amb encert l'obra del bard britànic, una de les seves darreres peces mestres, amb la gosadia de no aprofitar gairebé res del text original a favor d'un anglès modern i accessible. El recurs sistemàtic a rodolins sembla pitjor en la pàgina impresa que escoltats, i Oakes, possiblement amb la participació del mateix compositor i del director d'escena Tom Cairns, ha donat un èmfasi especial al paper de Caliban, l'esclau monstruós de Prospero, l'exiliat duc de Milà amb meravellosos poders màgics: si en Shakespeare és Prospero qui té la darrera paraula, amb un parlament que sovint s'ha llegit com una declaració personal del mateix dramaturg, a l'òpera és Caliban qui tanca la peça. Decisió lògica, per altra banda, ja que al cor de l'òpera hi ha l'evocació que fa Caliban dels "noises, sounds and voices", és a dir, de la música que emana de l'illa. Per això, quan al final tothom marxa, és ell qui es queda sol acompanyat per les vocalitzacions (sense text articulat) d'Ariel, només resta la música pura, que, com els personatges, es dissol en l'aire després del darrer gest del mag Adès.
Com no ens cansarem de repetir, en una òpera el drama està en la música, el llibret ha de ser només el trampolí on aquesta pren impuls, i en aquest sentit el text de Meredith Oakes ha propulsat el compositor britànic a les més altes esferes mantenint, a més, un respecte escrupolós per la intel·ligibilitat del que es canta. Com el mar que envolta l'illa, la música d'Adès està en un flux continu, una secció dóna pas a una altra sense ruptures però alhora mantenint la perfecta identificació de cada ària o peça de conjunt.
Un altre dels mèrits indubtables de The Tempest és la capacitat del seu autor de trobar, emprant un terme verdià, la tinta de cada personatge i cada situació a través d'una orquestració que, sense defugir efectius esclats paroxístics (com la inevitable tempesta inicial), es recrea en mil i un colors seductors: l'espectre greu de les grans peroracions de Prospero contrasten amb la tornasolada calma de la música amorosa de Ferdinand i Miranda o l'estratosfèrica tessitura d'Ariel, un rol terrorífic amb dotzenes de Mis sobreaguts. Justament Ariel té al seu càrrec un dels moments més encisadors de la partitura, "Five fathoms deep", al costat de l'evocadora peça de Caliban abans esmentada, o la pregona melangia de Prospero quan renuncia als seus poders. Però no hi ha només fragments solístics de primer ordre. Adès també ha creat magnífics números de conjunt, com les escenes entre Ferdinand i Miranda o, sobretot, la majestuosa passacaglia de la reconciliació al tercer acte.

EQUIP DE LUXE
Es pot imaginar un repartiment diferent, però no millor. El liderava un Thomas Adès al capdavant de l'orquestra que va exhibir una precisió encomiable, així com una aplaudible capacitat per extreure gran quantitat de matisos del conjunt del Covent Garden. Les més grans ovacions van ser per a Simon Keenlyside, impressionant de forma, pletòric de veu tant en les hectòriques admonicions de Prospero com en els passatges més interioritzats del paper més polièdric de l'òpera. Christine Rice i un apassionant Toby Spence van ser la immaculada parella romàntica Miranda i Ferdinand, mentre Ian Bostridge va ser un Caliban (caracteritzat una mica a la David Bowie, versió anys 70) que va anar creixent a mesura que avançava la representació, prestant la seva acurada atenció liederística al valor poètic del text.
Cyndia Sieden mereix la medalla al valor, ja que es va recrear amb una facilitat insultant en la sàdica escriptura d'Ariel, i va esborrar el pàl·lid record de la seva Reina de la Nit al Liceu, mentre Philip Langridge prestava tota la noblesa i més a les lamentacions del Rei de Nàpols. Christopher Maltman va ser un incisiu Sebastian i John Daszak un Antonio llastat, com sempre, per un timbre insuportable, Lawrence Zazzo i Stephen Richardson aportaven, com a Trinculo i Stefano, un breu parèntesi còmic (no és el millor de l'obra, per cert), i Gwynne Howell conferia tota la dignitat necessària al rol de Gonzalo. La posada en escena de Tom Cairns, amb dissenys seus i de Moritz Junge que incloïen una gran paleta de pintor (o era un llibre?) que s'obria i tancava, ens transportava al món de la ciència-ficció i la fantasia dels anys 70. Per un cop, el muntatge no era l'excusa ni la salvació d'una proposta musical indigent. La nova òpera de Thomas Adès és una peça per gaudir-ne amb fruïció en la calma que segueix la tempesta.

Xavier Cester
Avui