Cerca de notícies

Enquesta

Jaume Aragall: “A mi m'hauria agradat ser un gran pianista”

8/12/2012 |

 

Per Jaume Aragall, un món meravellós es compon de melodies de tots els temps, grans clàssics internacionals que Louis Armstrong va popularitzar, com ara What a wonderful world, però també peces catalanes tradicionals. Acompanya el tenor l'orquestra Real Filharmonia de Galícia, dirigida pel mestre David Jiménez Carreras.

D'on neix el projecte del disc?
Ja és el sisè que faig amb Discmedi i forma part d'una continuïtat. Alex Eslava, director del segell, i sobretot el productor, Toni Parera, em van fer la proposta. Al principi no ho veia gaire clar, però em van convèncer. Primer vam fer una selecció de les cançons entre les quals hi ha les novetats en català, Un mon meravellós, que dóna títol al disc, i Delilah.
 

Quina relació tenia amb aquests clàssics d'Armstrong i Tom Jones?
Cap en especial, però de fet ja he cantat cançons d'aquesta mena d'Enrico Caruso, Lucio Dalla i Jimmy Fontana. Al principi era força escèptic amb Delilah, però després he vist que funcionava molt bé, gràcies a una orquestració molt forta i al final té molta grapa. D'altra banda, Tom Jones és un tenor que canta cançons modernes...
 

I pel que fa les cançons tradicionals catalanes?
Altres vegades ja n'havia cantat, i m'agraden molt totes. De La font, de Morera, que l'havia sentit cantar per Victòria dels Àngels, m'ha sortit una variació de la qual estic prou content. Després hi ha Per entrar en els teus ulls, que el mateix Parera va escriure per a mi. Una anècdota: Josep Bros hem va dir que, si jo no l'enregistrava, ho faria ell mateix. És una cançó fantàstica, la música et transporta. Els temes tradicionals del disc com El rossinyol, són anònims i d'una gran qualitat.
 

Són les cançons que li cantava el seu pare de petit?
Sí, al meu pare li agradava molt cantar i tenia una veu preciosa, tot i que no s'hi va dedicar. De fet, va ser ell qui em va portar als 18 anys a Jaume Francisco Puig, i li va dir que la família Aragall tenia molt bona veu.
 

És un tema genètic, vaja...
Crec que alguna cosa hi ha del cert. Tinc una néta de 13 anys que a l'escola la van seleccionar per interpretar el paper principal en el musical El mago de Oz.
 

No troba que el do de la veu és, d'entre tots, el més excels?
No sé, a mi m'hauria agradat ser un gran pianista i poder interpretar concerts fantàstics. Però és cert que la veu arrenca del cos i, per tant, és molt emotiva. En tot cas, em considero molt afortunat perquè he pogut treballar del meu hobby, que és cantar.
 

Ja fa uns anys que s'ha retirat dels escenaris: s'enyora?
Sí, és clar!, els vestuaris, les sortides en el moment de cantar... vaig començar als 21 anys! En canvi, no enyoro gens els avions, els hotels de llits durs i haver de marxar quan em trobo a gust en un lloc.
 

De què està més orgullós de la seva carrera?
De trobar-me amb persones que em deien que estaven deprimits i la meva actuació els havia fet canviar l'estat d'ànim.
 

I què hi canviaria?
La gent diu que m'he fet sempre molt poca publicitat. Doncs bé, això tampoc no ho canviaria perquè sempre m'ha agradat anar al meu aire.
 

Com porta el tema dels acúfens a l'oïda?
Bé, no em priva d'escoltar música ni de cantar. Els tinc bastant controlats i, de fet, són bastant lleus. Molta gent en té. L'altra dia vaig llegir que també l'Almodóvar. No hi ha res a fer.

Valèria Gaillard
El Punt / Avui