L'orgue Blancafort de Montserrat. ABADIA DE MONTSERRAT.

¿Què seria la música per a orgue si no hagués existit Johann Sebastian Bach? Amb ell va començar i amb ell va acabar l’últim concert del segon Festival Internacional d’orgue de Montserrat.

Al mig, dos compositors francesos postromàntics, Charles-Marie Widor i Felix-Alexandre Guilmant, encara que també en ells, particularment en el primer, hi havia ressons del cantor de Leipzig.

Tocava Philipp Meyer (1981), el jove organista alemany de l’abadia benedictina de Maria Laach (Renània-Palatinat). Format musicalment a Heidelberg i Colònia, a més de dirigir el cor de l’abadia és el fundador del grup vocal i instrumental Cappella Lacensis.

Amb la Tocata en Mi major BWV 566 i el coral An Wasserflüssen Babylon Meyer va obrir la gana musical per fer a continuació un salt de 150 anys i aterrar en el gran moment de l’orgue simfònic francès amb Widor (1844-1937) i Guilmant (1837-1911). Aquests compositors van ser la baula que enllaçava la tradició francesa entre compositors i organistes com Camille Saint-Saëns i Cesar Franck per una part, i Marcel Dupré per una altra.

Widor considerava fonamental per a tot organista el coneixement de la gran obra de Bach i així ho inculcava als seus alumnes. Ell mateix va compondre arranjaments i variacions de les obres de l’alemany. A Montserrat es van poder sentir tres dels sis arranjaments de peces de Bach que Widor va publicar el 1925 reunits en la col·lecció titulada Bach’s Memento. Les notes delicades de Pastorale (núm. 1) i Miserere mei, Domini (núm. 2), van obrir pas a una poderosa versió del final de La passió segons Sant Mateu.

De Guilmant el jove organista va interpretar la Sonata núm. 1 per a gran orgue en Re menor, del 1875, una peça amb la mateixa estructura que una simfonia per a orgue que s’adapta bé al nou instrument de Montserrat, amb un tema popular que va apareixent en diferents formes al llarg dels tres moviments que la componen.

Acabat el programa del concert, Meyer es va abstenir d’agrair els aplaudiments amb unes improvisacions sobre el Virolai com han fet els altres intèrprets en els anteriors concerts d’aquest festival. Al contrari, va tornar a Bach per interpretar amb gran vehemència la Simfonia de la Cantata núm. 29, una peça molt popular del gran mestre de l’orgue.

Enfundat en el seu hàbit benedictí, el jove organista va voler compartir amb l’orgue Blancafort els aplaudiments que li dedicava el públic.