Sebastian Weigle. RICARD CUGAT.

Deu llargs minuts d’aplaudiments i bravos amb el públic dret i un estrany –per poc habitual– silenci durant la representació (ni es van sentir tos ni sorolls del paper de caramels, llevat d’alguna comptada excepció, ni van sonar mòbils) expliquen el que va ser la primera actuació dels components del Festival de Bayreuth al Liceu l’1 de setembre. Un èxit rotund, fruit de l’elevat nivell dels artistes, malgrat ser interpretada en versió de concert.

L’holandès errant, estrenada el 1843, és una òpera composta per Richard Wagner en la fase de transició cap a la maduresa artística. Dins del cànon wagnerià és l’òpera més antiga que es representa a Bayreuth. Conté encara molts elements musicals de l’òpera italiana. Encara no és Wagner en estat pur.

Amb l’atenció concentrada en la música, l’aspecte italianitzant resultava molt evident al Liceu. Sens dubte, la direcció musical de Sebastian Weigle contribuïa a ressaltar aquesta faceta musical. Christian Thielemann, que la va dirigir a Bayreuth aquest any, li donava un aire molt més romàntic-alemany, però això no és cap demèrit per a l’exdirector musical del Liceu.

El cor, en la representació d''El holandès errant' a Bayreuth. REUTERS / MICHAELA REHLE.

Weigle va fer una gran lectura de L’holandès i l’orquestra va respondre com sap fer-ho, molt bé. Li faltava la sonoritat peculiar de l’espai físic desde el qual toquen en la seva seu, però Weigle, que coneix perfectament el teatre de la Rambla, va saber suplir, dins del que és possible, aquesta mancança.

Hi va haver una veu a Bayreuth aquest any que, malgrat tenir un segon paper, va impressionar per la bellesa del seu timbre i per la seva forma de cantar. Va ser la del tenor Benjamin Bruns en el paper del timoner. Al Liceu va confirmar aquestes característiques amb l’avantatge a més, al cantar en versió de concert, de no estar obligat a fer les pallassades que li imposava la direcció escènica.

Per contra, al baix Franz-Josef Selig (Daland) semblava que li faltava l’escena. L’altre tenor de l’obra, Michael König (Erik) és dels que fa patir bastant i ahir no va ser una excepció.

Pel que fa a Samuel Youn en el paper protagonista, és ben sabuda la forma com, a corre-cuita i amb escassa experiència en el rol que només havia cantat una vegada a Colònia, va haver de sortir a defensar el paper de l’holandès a Bayreuth.

Des del 25 de juliol en què el va estrenar al teatre del verd turó fins ahir, ha aconseguit fer-se’l més seu, està molt més treballat i, sobretot, l’ataca amb molta menys tensió que aquell primer dia.

Ricarda Merbeth serà Senta en les edicions futures d’aquest Holandès a Bayreuth després que aquest any l’estrenés Adriana Pieczonka en la nova producció. La soprano alemanya s’ha anticipat afegint-se a Barcelona a l’elenc oferint una Senta d’alt voltatge líric. La de Merbeth era una Senta que encaixava perfectament en la direcció de Weigle.

I el cor. ¿Què es pot dir d’aquesta formació? No decep mai. Dels 130 components, han vingut a Barcelona només un centenar. Malgrat aquesta reducció, no perden ni la potència ni la capacitat expressiva que els imposa la direcció del mag Friedrich Eberhard. El públic del Liceu els va premiar amb els aplaudiments més prolongats.

Va ser una gran primera nit del Festival de Bayreuth a Barcelona. A músics i cantants, cor i solistes, se’ls veia molt contents amb la recepció que els donava el públic. I a Weigle, molt emocionat.