Cerca de notícies

Enquesta

Prodigis

7/2/2004 |

 

És un dels prodigis als quals les discogràfiques ens han avesat ja des de fa uns anys: la velocitat astoradora amb què llancen al mercat el concert de Cap d'Any de Viena. L'encarregat de dirigir-lo en aquest encara jove 2004 ha estat Riccardo Muti, amb els micròfons de Deutsche Grammophon ben a punt. El carisma i el rigor del músic italià són indiscutibles, encara més l'entrega d'una Filharmònica de Viena en plena festa major, el que no obsta perquè el cronista trobi a faltar en aquest ben triat programa que dóna just pes al bicentenari del naixement de Johann Strauss pare una major desimboltura, un més gran deixar-se anar per part de Muti. Al Cèsar el que és del Cèsar, també hi ha moments d'immarcescible bellesa, com una primmirada Stiefmütterchen de Josef Strauss.
El pes preponderant de l'òpera a Itàlia, sobretot a partir del segle XIX, ens fa oblidar que la península també va ser gresol d'important música instrumental i de cambra. Aquest darrer capítol no és el que més s'associa al nom de Vivaldi, encara que el prete rosso va escriure pàgines notables com les Sonate da camera que L'Astrée, formació italiana d'impecable domini estilístic, ha enregistrat per a Opus 111, el segell de capçalera de tot vivaldià de pro. Una audició de la deliciosa Sonata per a dues flautes, fagots i continu RV86 convenceria el més escèptic del geni del compositor venecià.
Per la seva banda, Boccherini és un dels casos més fascinants dins del classicisme, amb una situació geogràfica que l'apartava dels principals centres creadors de la seva època però que va incentivar la seva creativitat per vies originals i engrescadores. Fabio Biondi al capdavant de l'Europa Galante presta la seva acusada personalitat (o l'estimes o l'odies, mai hi ha termes mitjos) a un quartet de corda i als dos quintets amb guitarra més cèlebres de l'italià, el del Fandango i La ritirata di Madrid (Virgin). No ens oblidem de l'òpera italiana, i en concret del bel canto, centre del recital de Vivica Genaux per a Virgin. La jove mezzosoprano ha saltat a les primeres pàgines gràcies als seus treballs amb René Jacobs, com les àries compostes per a Farinelli; aquí, en partitures de Donizetti (incloent-hi rareses com Alahor in Granata) i Rossini, mostra les seves limitacions -un greu poc sòlid, zones mats a la veu- i virtuts -una remarcable capacitat per al cant d'agilitat que brilla més en les àries rossinianes.

GERMANS I AMICS
Fer música en família és un plaer, com deuen haver comprovat els germans Renaud i Gautier Capuçon, violinista i cellista francesos de meteòrica carrera. Si a la família hi afegeixes els amics, l'alegria és doble, com la que sent l'oïdor davant l'engrescador Le carnaval des animaux que Capuçon i companyia han enregistrat (Virgin) al costat d'altres obres de cambra de Saint-Saëns. Atenció a les iròniques picades d'ullet de l'autor de Henry VIII al barroc en l'encantador Septet op. 65.
Sense deixar la companyia que dóna la música de cambra, saltem uns quants lustres per arribar a la contemporaneïtat més o menys immediata servida per l'octet de violoncels Conjunto Ibérico. L'ajornament del concert que el grup d'Elías Erizcuren havia de protagonitzar amb la mezzosoprano Teresa Berganza fa que el seu darrer disc, Four Winds (Etcetera), sigui una immillorable carta de presentació d'aquest esplèndid grup: Riley, Denisov, Donatoni, Pärt i Loevendie es donen la mà en un programa d'obres originals i transcripcions defensat amb gran virtuosisme per aquesta formació radicada a Holanda.
Virtuosisme del bo és el que solen demanar les partitures per a violí sol, amb les sonates i partites de Bach al capdamunt de la llista. Ara Malikian s'està revelant com un violinista d'amplis recursos tècnics i gran potència expressiva, palesada un cop més en aquestes versions d'àmplia volada en els moviments més íntims i irresistible impuls en les danses més enèrgiques. Virtuts que apareixen en un altre cicle de màxim risc, les sis Sonates per a violí sol op. 27 d'Ysaye, gravat, com l'àlbum anterior, per a la branca estatal de Warner.

JOVES PRODIGIS
Entre els joves virtuosos que s'estan guanyant a pols un lloc preeminent en el panorama internacional, destaca l'armeni Sergey Khachatryan. Que el Concert per a violí del seu compatriota Khachaturian rebi una versió colorista i plena de foc podia ser esperable, en tot cas més que una lectura del Concert de Sibelius de gran profunditat, sobretot en un primer temps noblement frasejat fins als vibrants focs artificials del final. Emmanuel Krivine i la Sinfonia Varsovia li presten tot el seu recolzament en aquest registre de Naïve.
Qui ja fa temps que s'ha guanyat una plaça entre les estrelles més enlluernadores del panorama musical és Arcadi Volodos. Només era qüestió de temps que aquest prodigiós prodigi enregistrés un dels seus cavalls de batalla, el Primer concert per a piano de Txaikovski, i amb aquesta finalitat els micròfons de Sony es van instal·lar a la Philarmonie de Berlín. Els entusiastes aplaudiments al final poden molestar els poc amants dels registres en viu, però eren inevitables donada la fulgurant lectura que Volodos fa de la popular partitura. Parafrasejant Jane Austen, un paradigma de tècnica i sensibilitat que per moments eclipsa fins i tot el per altra banda immaculat acompanyament de la Filharmònica de Berlín i un Seiji Ozawa sempre còmode amb Txaikovski. Per als qui van assistir al darrer recital de Volodos al Palau de la Música, les peces de Rakhmaninov que complementen el concert seran un mitjà ideal per refrescar la memòria d'una vetllada única. Per als qui no, la recomanació és que vagin directament a la paràfrasi del mateix Volodos de la Polke italienne per entendre per què el cronista aquell dia va treure la bandera blanca.
Prodigi de recuperació és el protagonizat per Murray Perahia, qui, després de superar problemes en una mà, viu una captivant maduresa interpretativa que troba en les tres darreres sonates per a piano de Schubert (Sony) el terreny ideal per esplaiar-se. Dominant amb mestria les dilatades estructures del compositor austríac, el pianista nord-americà es capbussa amb èxit (si bé sense arribar del tot al fons) en un món poètic de llums càlides, foscors pesaroses i ocasionals revoltes amb pocs equivalents en tota la literatura per a l'instrument.


DISC DEL MES
Doble aniversari com a màxima recomanació del mes: el tercer centenari de la mort de Charpentier i els 25 anys de relació entre Archiv i Musica Antiqua Köln. El compositor francès ha estat un dels principals beneficiaris de tot el corrent de recuperació del patrimoni musical del passat a càrrec dels grups historicistes, grups que tenen en la formació que lidera l'inimitable Reinhard Goebel un referent irrebatible. La suma de factors és explosiva, però cal no deixar-se enlluernar per l'electritzant trompeteria que obre i tanca el disc i concentrar-se en les múltiples belleses i innumerables subtileses d'unes obres sacres sense veus. Un Grand Siècle prodigiós, sense dubte.

Xavier Cester
Avui