Fem 25 anys entorn d'un teatre que en té 150 i un conservatori que en té 175, així que som els jovenets del grup. Dit això, l'aniversari suposa la consolidació de l'associació, que manté 1.500 socis units pel seu amor a la música, l'òpera i el Liceu. Duem a terme una gran activitat i tenim moltes perspectives de futur; ara mateix estem molt ocupats preparant els actes del bicentenari de Wagner.

Sí, de personalitats que estaven al voltant del Liceu, el doctor J. M. Bricall i el doctor Moisès Broggi, que va ser el primer president de l'associació. Broggi va considerar que Barcelona i el Liceu necessitaven una associació en paral·lel, com tenen molts teatres d'Europa, que desenvolupés una activitat i arribés allà on el teatre no pot per la seva pròpia naturalesa, sobretot ara que és un consorci públic. El primer any ja hi havia bastants centenars de socis i l'associació no ha parat de créixer, tot i que ara estem estancats per causa de la crisi. Val a dir que els darrers dos o tres anys hem tingut algunes baixes no voluntàries. Intentem renovar els socis amb promocions per als joves a base de quotes molt baixes.

 

Una de les característiques principals de l'associació és la feina dels voluntaris que, per exemple, fan les visites guiades al Liceu. Són persones que estimen el teatre i les seves explicacions no segueixen un guió, sinó que són molt personals. D'altres constitueixen grups de treballs per preparar les òperes. Hi ha el grup Verdi, que s'ocupa de les italianes, i el grup Wagner, de les alemanyes. També estem molt orgullosos del llibre de la temporada, que ha assolit un gran prestigi. Analitza totes les òperes de la temporada des de diversos punts de vista; hi escriuen premis Nobel, polítics, gent de l'espectacle... Integrem, a més, l'associació Fedora, de la qual som socis fundadors, que permet intercanvis amb teatres d'arreu del món. Anem molt a Anglaterra, a Itàlia... tenim un ritme d'un viatge al mes. També fem sortides puntuals a Oviedo, València, etc. La gent que viatja acaba sent com un petit nucli que agrupa els col·lectius per preferències.

 

El Liceu, en un moment determinat, va tenir una iniciativa per intentar superar la crisi amb un model d'actuació que després es va revelar inadequat, però va saber retornar a una ortodòxia que l'ha portat a ser més prudent. S'han remodelat els òrgans de govern, que fins ara eren molt polítics, perquè el Liceu és un consorci d'administracions públiques. Qui mana són els representants de les diverses administracions i això, per a un teatre d'òpera que necessita un gran dinamisme, s'havia revelat bastant poc operatiu, i per això s'esta refent. Confio, doncs, que aquest tema es recondueixi bé. Els treballadors del teatre ho han vist amb desconfiança, però s'adonen que les seves reivindicacions han estat escoltades. Una altra cosa és que tothom vol sempre cobrar el mateix o més, però s'ha de tenir en compte que no hi ha diners. Amb tot, crec que anem cap a una situació estable.

 

Perquè representava la personificació dels acords de govern que no havien estat gaire a l'aguait de la situació. Com ha passat amb la sanitat o l'educació, a ningú li agrada que li toquin el sou. Al Liceu s'havia proposat suspendre alguns títols, i tenint en compte que als treballadors, per contracte, se'ls prohibeix fer altres coses, doncs és clar, els afectava de manera molt directa. També és veritat que això ha posat de manifest que la regulació de les relacions laborals amb el cor i l'orquestra s'han de refer perquè són fruit d'una sèrie de situacions ja antigues. Tot plegat, el que ha passat ha posat sobre la taula que la situació no podia continuar d'aquesta manera i que s'havia de crear una nova regulació adaptada a les noves circumstàncies.

 

No és tant la discussió entre una presentació clàssica o moderna sinó entre una de maca i una de lletja. El problema és quan algú vol ser original i provocar en el mal sentit. Entenc que el teatre ha de provocar la reacció del públic, fer-lo pensar, però en l'òpera la història és més marginal. El compositor la tria per musicar-la i, per tant, la relació entre la música i la representació és molt important. Per això, Un ballo en masquera traslladat a l'actualitat, amb personatges que no tenen res a veure amb l'original, pot arribar a explicar una història molt diferent, o el Don Giovanni de fa uns anys, en què el personatge anava amb un xandall del Barça, es tirava espaguetis per la cara i es feia pipí a l'escenari. Això, francament, em molesta perquè ho trobo poc adequat. Altres títols se salven per la posada en escena, com Le grand macabre d'aquest any, ja que és una obra a base de timbres i cops de martell, però en canvi la presentació va ser estupenda.

 

Personalment reclamo una temporada de sarsuela i també alguna opereta de tant en tant, perquè és una bona música i tindria un bon públic, però com que els muntatges són caríssims i les subvencions són les que són, ja que a Espanya la cultura no és prioritària, doncs és complicat.