Què fan els personatges dels contes després de menjar anissos? Seran feliços Pamina i Tamino? Tindran la prole prevista Papageno i Papagena? Es recuperarà de la seva derrota la Reina de la Nit? L'art de la seqüela es va inventar molt abans que el cinema, i així, l'emprenedor Emanuel Schikaneder, el llibretista de La flauta màgica, va decidir escriure'n una segona part –Goethe també ho va intentar–. Mort Mozart poc després de l'estrena, per a la continuació Schikaneder va recórrer a Peter von Winter, nom del tot oblidat avui en dia. El resultat va ser El laberint o la lluita amb els elements, estrenada el 1798. Dir que estem davant una revelació seria una exageració, per no dir una falsedat. Això no resta mèrits a una obra simpàtica (i allargassada), ideal per a un festival amb recursos com el de Salzburg, que, amb bon criteri, ha programat també La flauta màgica, en un doble homenatge al bicentenari de la mort de Schikaneder.

L'argument és més rocambolesc encara, però sense la parafernàlia maçònica. Gairebé tots els personatges reincideixen, amb l'afegit d'un Tipheus que s'alia amb la Reina de la Nit per aconseguir Pamina. Pamina i Tamino han de superar més proves, relacionades amb la terra (el laberint del títol) i l'aire, mentre els Papageno han d'afrontar la primera crisi de parella. Per descomptat, tot acaba bé, malgrat un to a vegades més violent i sanguinari.

Curiosament, és en els cors marcials, de fet en el conjunt de l'escriptura coral, en què Von Winter es llueix més. Papageno manté la simplicitat popular de l'original, mentre que la parella principesca ha d'abordar un cant més florit. Cap ària destaca especialment, potser perquè les línies vocals són un punt maldestres, a diferència de la part orquestral. Això sí, Von Winter es va escoltar a fons l'original: els ecos i reminiscències mozartianes són abundants, ja des dels acords inicials de l'obertura.

Ja que l'obra manté en general les tessitures de Mozart, era lògic que Salzburg confiés en acreditats intèrprets de La flauta. Malin Hartelius (Pamina) va patir una mica amb les agilitats; Michael Schade (Tamino) va cantar amb més empenta que d'habitud, i Christof Fischesser va ser un noble Sarastro. Julia Novikova va encarnar una pàl·lida Reina de la Nit, i, tot i la verdor de la veu, Thomas Tatzl, va ser un afable Papageno que retroba el seu homònim pare, interpretat per un ocellaire de renom, Anton Scharinger. Ivor Bolton va dirigir l'Orquestra del Mozarteum i el Cor Bach de Salzburg amb evident afecte per la música.

Per a aquest El laberint el festival recupera l'espai del pati de la Residència, amb una colorista producció d'Alexandra Liedtke que recordava el caràcter popular de l'obra amb un teatrí i un vestuari extravagant, abans de passar a un encertat joc de plafons mòbils il·luminats i algun efecte de teatre barroc. Una curiositat ben defensada.