Puccini és un compositor que no ha estat ben tractat pel Festival de Salzburg, amb només dos títols en més de 90 anys d'història. Massa popular? D'acord, però també un gran creador, com deu pensar el nou intendent del festival, Alexander Pereira, que, en una programació molt eclèctica, ha decidit incloure, per primer cop al certamen austríac, La bohème. Per si això no fos prou reclam comercial, ha reunit una parella protagonista de somni, Anna Netrebko, reina absoluta de Salzburg, i Piotr Beczala, que ja van encendre passions el 2010 amb Romeu i Julieta de Gounod.

Ai las, les estrelles són criatures fràgils, i el tenor polonès va fer figa a la segona funció, on es va limitar a actuar mentre que d'un lateral cantava un altre astre, Jonas Kaufmann. A la tercera representació, Marcello Giordani va assumir amb tots els ets i uts el paper de Rodolfo, més adient per a les seves característiques que el recent Radamés al Gran Teatre del Liceu. No obstant, no tot va rutllar bé, i si el terç agut segueix sent brillant, hi va haver massa notes enrogallades i sons inestables, i el tenor italià no era gaire creïble dins el to jovenívol del muntatge.

La Mimì de Netrebko es va imposar gràcies a una veu portentosa, de lírica plena amb una fascinant coloració fosca, homogènia des d'un agut fàcil fins a un greu segur, i capaç de surar sense esforç sobre l'orquestra. Llàstima que no acabi de treure suc de les inflexions del text i que la cantant estigui sempre a un pam del personatge, amb la qual cosa la seva interpretació va ser més admirable que no pas emocionant.

Amb gran habilitat, Pereira va posar en el cast qui el 2008 a Salzburg va ser titllada per alguns mitjans com la “nova Netrebko”. Afirmació exagerada, perquè la veu de Nino Machaidze és més lleugera i punxeguda, apropiada per als coquetejos de Musetta, tot i que, com Netrebko, la coloració textual no és el seu fort. Aquesta mancança era més evident al costat d'un grup de bohemis italians, amb l'apropiadament emfàtic Marcello de Massimo Cavalleti, l'àgil Schaunard d'Alessio Arduini i el sòlid Colline de Carlo Colombara.

L'òpera com a poema simfònic? Aquesta tesi es podia aplicar fa dos anys a la direcció de Daniele Gatti d'Elektra de Strauss i torna a ser vàlida per a aquesta Bohème. Amb una Filharmònica de Viena simplement espaterrant, Gatti ens va fer creure que mai havíem escoltat l'obra, tal va ser la borratxera de detalls dinàmics, d'accentuació, de temps, de color que l'italià revelava a cada compàs. Si algú dubtava que Puccini era un orquestrador genial haurà quedat sense arguments. Gatti va evitar caure en sensibleries inútils i va mantenir un infal·lible pols teatral, la qual cosa no treu que, davant aital erupció orquestral, no es trobés a faltar de tant en tant una mica de fragilitat i, sí, emoció.

Si la intenció és fer calaix a taquilla (l'entrada més cara, 400 euros), el millor és, a més de les estrelles, presentar un espectacle vistós que distregui més que no molesti. Damiano Michieletto va moure l'acció als nostres dies, sense cap víctima seriosa més enllà dels inevitables anacronismes, convertint la troupe de bohemis en cosins germans dels joves inquiets del musical Rent. Va ser en l'aspecte visual on, gràcies al decorat de Paolo Fantin, el muntatge va ser més lluït. Una finestra gegantina, amb vidres mullats per la pluja, ocupava l'immens Grosses Festspielhaus, obrint-se per deixar veure un mapa desplegat de París i un carrer gelat. Quan la finestra es tanca amb la mort de la protagonista, una mà esborra el nom de Mimì escrit al vidre. Òpera comercial? Sens dubte, però ben feta.