Violeta Urmana (Medea), sobre un pedestal, i María José Montiel (Neris), a sota, durant la representació. TATO BAEZA

Doble i excitant programa operístic en època de vaques magres. La cinquena edició del Festival del Mediterrani de València, que acull el Palau de les Arts, està oferint aquests dies Il trovatore i Medea, totes dues amb direcció musical de Zubin Mehta i escènica de Gerardo Vera. La doble aposta està fonamentada en una imaginativa economia de costos, ja que part de l’estructura de la primera òpera és aprofitada per a la segona, on s’aconsegueix una atmosfera més reeixida de la tragèdia grega. Tot plegat, unit al bon nivell de repartiment vocal escollit, està donant magnífics resultats tant en el terreny artístic com en la resposta del públic.

Però si s’ha d’escollir un triomfador d’aquest doblet no hi ha dubte que és Mehta. El que també és director de la mostra està arrasant amb la seva depurada lectura de les dues obres, recolzant-se en la joia de la corona del teatre, que no és cap més que la seva excel·lent orquestra, així com en el cor implicat i cada vegada més bo. Però a l’infatigable mestre hindú, a qui tornarem a veure a l’agost al Festival de la Porta Ferrada al capdavant de la Filharmònica d’Israel, encara li queda oferir una versió en concert de Tristany i Isolda i un programa simfònic dedicat a Brahms que, amb la formació que té entre mans, farà les delícies dels melòmans.

En moments de raonables dubtes sobre la sostenibilitat d’un projecte que està suportant cada vegada retallades més grosses en les subvencions del principal espònsor, la Generalitat Valenciana, però també de Madrid –fins a un 25% de rebaixa aquest any–, s’ha de valorar el que s’ha aconseguit amb les bases estables d’una institució que va arrencar amb pressupostos i sous escandalosos però que ara mateix té la millor orquestra d’òpera d’Espanya. És tot un plaer escoltar uns músics que sonen com les bones formacions centreeuropees i que segueixen mostrant una entrega i nivell encomiables.

Però cenyint-nos en els resultats artístics, el balanç del que s’ha vist amb aquest doblet és francament positiu. L’aposta més arriscada és Medea de Cherubini, una obra poc representada en l’actualitat i a la qual han donat vida, entre altres, Maria Callas i Montserrat Caballé. El fet que debutin en els seus rols tots els cantants del repartiment i el mateix Mehta demostra fins a quin punt és una representació plena de reptes. ¿Tots superats? Uns més que altres, però en conjunt la representació arriba a un gran nivell. La versió del director musical és elegant, continguda i ajustada als dictats de la partitura de Cherubini. Accentua els moments de passió i dramatisme desbordats i és delicada en els passatges més intimistes però mantenint sempre l’equilibri. L’orquestra aconsegueix que la música tingui tanta força narrativa com l’exposició de la tragèdia a càrrec d’uns destacats intèrprets, algun d’ells elegit per la intendent Helga Schmidt en l’inesgotable planter rus. La recreació dels seus papers no sempre s’ajusta al llibre d’estil de l’òpera però sí que dóna resposta a la intensitat del drama.

La papereta més difícil és per a la soprano Violeta Urmana. El de la lituana és un rol esgotador tant en l’exigència dramàtica com en la vocal. Amb una portentosa veu supera amb escreix el repte, tot i que en algun moment es passi de decibels. Va de menys a més fins a acabar amb un final realment impressionant. Una cosa semblant passa amb el baix Dmitri Beloselski (Creont), però en tot moment troba el to del personatge. El tenor Serguei Skorokhkodov (Jàson) encarna l’infidel marit de Medea amb una bona i lírica dotació vocal, tot i que li falta fondària dramatúrgica. Ofélia Sala aporta el dolç perfil de Creüsa (filla de Creont i enverinada nòvia de Jàson), exhibint una bona tècnica, una mica mancaa de projecció. Excel·lent és la Neris de María José Montiel. La mezzo madrilenya exposa amb encertada teatralitat el seu rol de testimoni de la fúria assassina i venjativa de Medea i la seva ària en solitari va ser justament aplaudida.