Cerca de notícies

Enquesta

Balanç d'una nova època. El Coliseu operístic encara el futur.

31/1/2004 |

 

Avui fa deu anys que els barcelonins van viure amb l'ai al cor. El 31 de gener del 1994 a les 11 del matí una immensa columna de fum negre s'alçava des del centre neuràlgic de la ciutat. El Liceu es cremava.

"No calia un teatre tan faraònic. L'incendi va acabar amb una part de la història de Barcelona", opina una de les afectades per les expropiacions

Astorament, ensurt, lamentacions, llàgrimes als ulls. La Tebaldi, Caballé, Victòria dels Àngels, Fiorenza Cossotto, Carreras, Plácido Domingo, Mirella Freni, Aragall, Alfredo Kraus, Joan Sutherland, Obratzsova... Veus mítiques s'esfumaven junt amb instruments, escenografies i records, mentre els quadres de Ramon Casas sortien del Cercle del Liceu i enfilaven la Rambla fugint del foc. Al final, del símbol de la burgesia catalana en quedava un forat negre fumejant en forma de ferradura.
Del desconcert i el "i ara què passarà?" en poques hores es va decidir que s'havia de reconstruir el teatre al mateix lloc i tal com era. Va ser una decisió històrica per la rapidesa amb què les quatre administracions consorciades es van posar d'acord. El teatre es va començar a alçar i en cinc anys va estar acabat.
"El foc no va fer res més que accelerar un projecte de rehabilitació i ampliació que ja estava projectat des de feia quatre o cinc anys", explica Adelaida Prat, propietària de la Perfumeria Prat i una de les afectades per les expropiacions. Ara, des de la vorera del davant, on es va traslladar amb tota la decoració interior de la botiga, del 1840, es reafirma en el que deia fa deu anys: "El teatre havia de rehabilitar-se com era abans, però segueixo pensant que no calia fer l'ampliació". Arran de l'incendi, el pla d'expropiacions es va accelerar i molts veïns van haver "d'emigrar". "Hi havia veïns de tota la vida, gent gran que van haver de canviar de casa. Però fins i tot al mateix teatre li era bo tenir veïns, li donaven vida. Ara ha perdut el caliu de barri. El nou edifici no s'adiu amb la Rambla, tot són oficines. S'haurien d'haver respectat els edificis antics, no calia un teatre tan faraònic per a la ciutat. L'incendi va acabar amb una part de la història de Barcelona".
Malgrat les veus discordants, els aficionats a l'òpera han vist com el teatre creixia no només físicament -l'expropiació dels edificis del costat va suposar un increment de 16.000 metres quadrats-, sinó també conceptualment. Es va convertir en un teatre de titularitat pública gràcies a la cessió dels propietaris, però va seguir rebent una gran aportació privada gràcies al mecenatge d'empreses i particulars; l'escenari, tres vegades més gran, permet ara fer-hi produccions que en el vell teatre haurien estat impossibles; les funcions populars i els abonaments reduïts han comportat un increment important d'abonats -24.600 davant dels 7.600 que hi havia abans de l'incendi-; hi ha sobretitulat amb traducció al castellà i l'anglès, pantalles de vídeo per a les butaques sense visibilitat, s'ha guanyat en comoditat, s'estrenen òperes mai vistes a Barcelona i es programen obres del segle XX, vénen produccions estrangeres de primer ordre, l'espai del Foyer permet fer-hi recitals de petit format, hi ha una exitosa programació infantil per a famílies i escolars, una botiga nova i el reducte infranquejable que havia estat el Cercle del Liceu s'ha obert finalment als visitants. El pas endavant que ha fet la institució ningú no el pot negar.

Orquestra renovada
Els cossos estables del Liceu, músics i cor, van ser dos dels gran col·lectius afectats per l'incendi. Els cinc anys i mig que va durar la reconstrucció, la direcció del teatre va optar pels contractes de sis mesos i sis mesos d'atur. Guerássim Voronkov, director adjunt de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, qualifica la solució de "molt humana en un moment molt perillós". Ara, "l'orquestra s'ha renovat, hi ha molts més joves i la corda sona molt millor", afirma.
En la democratització del teatre, l'arquitecte Solà-Morales va aconseguir que el públic de les llotges de platea i el de quart i cinquè pis es queixin del mateix: mala visibilitat. "Les llotges de platea són infames quant a visibilitat", afirma Rosa Samaranch, presidenta dels Amics del Liceu, mentre que Maria Teresa Mir, membre de l'Associació del 4t i 5è pis, assegura que "a nivell de visibilitat no hem millorat". "Ara tot és més bonic, però abans hi havia localitats des d'on es podia veure i ara no. És més còmode, tenim més prestacions, però la visibilitat lateral és molt dolenta", continua Mir, tot i que agraeix que des de la direcció del teatre s'hi hagi intentat posar remei amb unes pantalles de vídeo.

Marta Porter
Avui