Cerca de notícies

Enquesta

Obsessions de vidu

31/1/2004 |

 

L'hivern, temps en què la vida sembla aturar-se esperant la resurrecció primaveral, és encara més hivern en ciutats com Berlín, on les temperatures màximes aquests dies estan sota zero. Passejar pels nevats carrers de la fascinant capital d'Alemanya amb un bon abric i encara més bona companyia és un plaer, però esclar, el cronista meditarrani ha de refugiar-se de tant en tant en algun local ben caldejat. Com un teatre d'òpera. O dos. Els protagonistes de les obres que avui comentarem són dos vidus en un hivern emocional, obsessionants a recuperar les seves difuntes estimades, una il·lusió primaveral que no els porta pas per bon camí: a un, cap al deliri; a l'altre, a l'infern.

SEXE I RELIGIÓ
El progressiu retorn de les obres d'Erich Wolfgang Korngold als escenaris és una molt bona notícia, no debades un dels darrers prodigis de la música occidental va ser un dels autors de més èxit a l'Europa prenazi. L'estiu vinent, el Festival de Salzburg presentarà un nou muntatge de l'òpera més coneguda de Korngold, Die tote Stadt, que més endavant arribarà al Liceu, però el passat dia 25 la Deutsche Oper de Berlín presentava una nova producció d'aquesta obra estrenada simultàniament el 1920 a Colònia i Hamburg.
Quarta òpera d'un compositor de 23 anys, Die tote Stadt té una partitura profusa, exuberant i frondosa (només en algun moment difusa) que serveix a la perfecció un llibret (escrit amb pseudònim pel compositor i el seu pare, un dels crítics més influents de Viena) propi de l'Europa que ja s'ha assegut al temible divan de Freud. Somni, realitat, morts que s'apareixen o que semblen reencarnar-se en vius, desitjos i frustracions, amanits amb múltiples elements religiosos, es donen la mà en una trama recargolada basada en la novel·la Bruges la morte, de Georges Rodenbach. Paul veu en la ballarina Marietta la reencarnació de la seva dona, Marie, però tot i que aquella aconsegueix, gràcies al seu atractiu eròtic, vèncer el record de la morta i enllitar-se amb el protagonista, quan profana el floc de cabells que Paul guarda en una mena de santuari dedicat a Marie, aquest l'escanya. O no, perquè tot seguit Paul es desperta d'una visió.
L'obra dóna molt de si, sobretot en una època com la nostra obsessionada més a preservar i recordar que a crear, sense dir res dels paral·lels que es poden establir amb films com Vertigo i l'hipnòtic món de David Lynch. Llàstima que el muntatge de Philippe Arlaud no exploti totes aquestes potencialitats, en una posada en escena a vegades confusa que parteix de la premissa que tot passa al cap del protagonista: l'acció i la resta de personatges estan vistos amb una òptica distorsionada, ja siguin les monges i religiosos en processó, amb campanes que pugen i baixen, o el món circenc en què Arlaud transforma la troupe teatral de Marietta. Paul també té, esclar, el seu doble, al qual també vol matar abans de deixar enrere, al final de l'obra, desenganyat o alleujat, aquest món de miralls i fantasies on viu. Arlaud no desvirtua gaire el sentit de l'obra, llàstima que per definir la seva plasmació visual de tot plegat s'hagi d'emprar un adjectiu com és lleig.
En una partitura adequada al seu tarannà i amb una orquestració opulenta, Christian Thielemann, titular de la Deutsche Oper, s'hi va recrear a gust, deixant brillar amb llum pròpia els dos grans showstoppers de l'òpera, la cançó de Marietta i la de Fritz, i obtenint d'una orquestra més que notable una prestació que va fer justícia als mil colors evocats per Korngold, amb el mèrit afegit de (gairebé mai) tapar els cantants, enfrontats a un considerable mur sonor. En la seva proposta, Arlaud juga molt amb les màscares, una curiosa coincidència per a Stephen Gould, tenor que va saltar al món de la lírica després de fer unes tres mil representacions de The Phantom of the Opera. La veu no és gaire atractiva, però en un paper extenuant i compromès com el de Paul -semblant a altres temibles papers de tenor de Strauss- la seva interpretació va ser valenta, mostrant una esplèndida resistència alhora que una aplaudible voluntat d'apianar (encara que fos amb falset) i frasejar amb lirisme.
Tampoc la veu de Silvana Dusmmann és gaire glamurosa, això sí, la seva escrupolositat va ser equiparable a la de Gould, resolent amb professionalitat les ascensions a l'agut, acaronant el cèlebre Glück, das mir verblieb que manta sopranos han interpretant (i que, en l'òpera, correspon encara més a Paul) i, alhora de ser una coqueta Marietta, excel·lint encara més com a fantasma de Marie. Un emfàtic David Pittman-Jennings (Frank), la veterana Reinhild Runkel (Brigitta), unes desimboltes Fionnuala McCarthy i Ulrike Helzel (Juliette i Lucienne) i un encisador Markus Brück (Fritz) van ser altres elements destacats d'una estrena coronada amb ovacions generals i algun xiulet per a un rialler Philippe Arlaud.

REFERENT BARROC
Si Die tote Stadt és com un gran pastís enfarfegant, deliciós però no apte per a tots els paladars, L'Orfeo de Monteverdi és una font constant de meravella, inesgotada i inesgotable. Aquest vidu buscant la seva perduda esposa va aterrar a la Staatsoper Unter den Linden en una producció estrenada l'any passat a Innsbruck. Al capdavant, un dels referents indiscutibles de l'òpera barroca, René Jacobs. Contrastada en ritmes i accents, va ser la seva una versió amatent tant a l'energia de les escenes pastorils, com a la fosca concentració dels inferns i la punyent desolació d'Orfeo per la seva segona pèrdua. Subtilesa, refinament, passió i reflexió, impuls i interiorització es van donar la mà gràcies també a uns grups instrumentals (Concerto Vocale i Akademie für alte Musik de Berlín) i un cor (Vocalconsort de Berlín) de primera línia. De Jacobs (esclar, també de Monteverdi) va ser el mèrit que aquesta funció del dia 23 passés com un sospir, tot i l'absència d'entreactes.
El jove equip de cantants estava encapçalat per Stéphane Degout, un Orfeo baritonal, monocord encara a Rosa del ciel per anar guanyant en capacitat matisadora a mesura que avançava la funció (ben resoltes les agilitats de Possente spirto) fins a arribar a un commovedor cinquè acte. Només en les salutacions es va poder comprovar que Degout anava ben coix, cosa que afegeix més mèrit a la seva prestació. Amb gran dolçor i equilibri va traduir la catalana Núria Rial les parts de La Musica i Euridice, i si Carlos Mena (La Speranza) s'ha mostrat en altres ocasions més centrat, Topi Lehtippu (Apollo) es confirma, després de Les Troyens a París, com un tenor a seguir. Al costat d'uns adequats Antonio Abete (Plutone) i Paolo Battaglia (Caronte), la desafinada Mesaggera de Marie-Claude Chappuis va ser l'únic punt negre.
Més que una lectura, Barrie Kosky va fer diverses lectures del final del mite d'Orfeu: a més d'acompanyar Apollo als cels, el músic veu com el seu cos cau esmicolat, tal com el van deixar les bacants. Un final feliç, encara que sigui amb un deus ex machina, cada cop és menys creïble al nostre dissortat món. La despullada posada en escena ens mostra un creador compulsiu enmig d'un grup abillat anys 50 amb ganes de festa, fins que la tragèdia estronca l'alegria. El descens als inferns va estar resolt admirablement per un progressiu enfosquiment de l'espai escènic, i si es poden qüestionar algunes caracteritzacions (Apollo semblava un marcià d'Expediente X), el conjunt va funcionar amb impecable fluïdesa.

Xavier Cester
Avui