Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu, deu anys després

31/1/2004 |

 

Una reconstrucció del teatre cremat es pot veure aquests dies en l'esceneografia del «Peter Grimes» dirigit per Lluís Pasqual.

Avui fa deu anys, el 31 de gener de 1994, es va incendiar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, que encara mantenia la titularitat privada, tot i que les institucions n'havien assumit la gestió. Poc després de constatar-se que, pel que fa a la sala, que només es mantenia l'arc de l'escenari, les diverses administracions van manifestar la voluntat de reconstruir el Liceu al mateix lloc i de la manera més fidel possible. La societat catalana, malgrat que una bona part s'havia pogut sentir exclosa o al marge del teatre operístic, va sentir la destrucció com una pèrdua. Poc més de cinc anys després, el 7 doctubre de 1999, el Liceu va reobrir oferint el mateix aspecte del vell teatre i, malgrat la modernitzatció tecnològica, heretant-ne algun problema.

Mentre els soldadors reparaven a l'escenari el teló tallafocs -una ironia del destí-, aquell matí de l'últim dia de gener de 1994 es va escapar una guspira que va provocar la segona crema absoluta del Liceu. Imitant sense voler els efectes del primer incendi, esdevingut el 1861, fa deu anys també va sobreviure a l'interior l'arc de l'escenari, i a l'exterior la façana es va mantenir intacte. El cas és que, en poc temps, el teatre es va convertir en una mena de descampat ruïnós que va convocar la presència de molts ciutadans, perplexos i commocionats, i la de diversos representants de les institucions públiques. Aquell mateix dia, amb la pudor de cremat en l'ambient, hi va haver una conjura: el Liceu es reconstruiria tal com era.
A la vegada, però, el teatre operístic de Catalunya, però no de tots els catalans, no podia ser tal com era. Les institucions es van comprometre a fer una reconstrucció al més fidel i ràpida possible, però la titularitat del Liceu havia de ser pública. Aleshores, convocant la col·laboració de la societat catalana per afrontar el repte, va començar a gestar-se la idea del «Liceu de tots». Cinc anys després de la reinauguració del Liceu, és cert que el nombre d'abonaments (part dels quals dels torns anomenats populars) ha augmentat de manera considerable, però el patrocini d'empreses privades fa que a vegades pugui fer la sensació que s'han creat una mena de nous propietaris.
En tot cas, el Liceu tampoc no podia ser del tot tal com era perquè, en el moment que es va declarar l'incendi, ja hi havia un projecte per ampliar les mesures de seguretat i per reformar l'escenari. La modernització tecnològica de l'escenari comportava, però, l'expropiació d'edificis pròxims al teatre. D'aquí, la reforma prevista havia generat la protesta, visible en les pancartes dels seus balcons i en altres accions, dels veïns afectats. Arran de l'incendi, el procés d'expropiació es va activar amb urgència i les protestes van semblar apa
gades. Es va construir, doncs, l'edifici de nova planta que ha permès la reforma de l'escenari per equiparar-lo al dels teatres d'òpera moderns.
En principi, es va parlar d'un període de tres anys per reconstruir el Liceu. Van caldre dos anys més, però la moral institucional i ciutadana va exhibir-se prou altiva quan, el 7 d'octubre de 1999, el Liceu va reobrir amb una nova producció de Turandot, l'òpera de Puccini que estava programada per representar-se poc després del 31 de gener de 1994. Alguna cosa, però, encara feia pudor de cremat.
Amb el teatre reobert, va tenir lloc el judici per l'incendi. La sentència va ser exculpatòria de responsabilitats (pel que fa als membres del consorci: administracions i expropietaris) en considerar-se que l'incendi havia estat fruit dun accident. Però hi va afegir que podia haver-se evitat si les condicions del teatre no haguessin estat tan pròximes a un cert abandonament: allò era una foguera en potència. Un advocat va apuntar: «Al Liceu el van matar entre tots i ell solet es va morir.» Un cop mort, en part per negligència i deixadesa, van ressuscitar-lo amb unes altres regles del joc. I ho van fer prou ràpid, potser perquè les institucions tenien un cert sentiment de culpa respecte al que havia succeït.
Coincidint amb el desè aniversari de l'incendi, a l'escenari hi ha una rèplica parcial del mateix Liceu amb una aparença desgastada, com cremada. És l'escenografia que Ezio Frigerio ha concebut per al Peter Grimes dirigit per Lluís Pasqual, que explica: «Aquest teatre és un lloc cremat on s'escampen les runes de la societat de l'espectacle »

Imma Merino
El Punt