Aquest cúmul de sensacions el va portar a posar-se a treballar amb El foso. Per a això, abans de contactar amb la direcció del Liceu, primer ho va fer amb els mateixos músics. Després de moltes xerrades amb ells, els professionals van acceptar que el director fiqués les càmeres en les seves vides i la seva feina. Un cop va haver obtingut el «sí» dels treballadors, Íscar va demanar permís a la cúpula directiva del coliseu per rodar la pel·lícula. La resposta va ser un altre «sí».

Abans del rodatge, un col·lega li va recomanar: «No gravis els músics tocant». Però Íscar va ser precisament el que va fer: filmar la seva feina, els seus assajos, els seus gestos, la seva concentració, els seus moments d'humor i els de tensió, la seva rutina, la seva habilitat... «En tot cas -afegeix-,

més que el fet físic de tocar, el que he intentat ha sigut filmar el sentiment. M'interessa arribar a la música a través de les persones».

HUMANITZAR / L'objectiu d'El foso també és desmitificar una orquestra, humanitzar-la. «Un teatre d'òpera no deixa de ser una fàbrica, horaris inclosos. Són artistes, sí, Però també treballadors», subratlla Íscar, que recorda que l'orquestra està formada per gent de tot arreu, albanesos, alemanys, brasilers, xinesos, manxecs, catalans...

Produïda per Bausan Films (Balseros, Bucarest, la memoria perdida, Maria i jo), la cinta no vol ser exclusiva ni elitista sinó dirigir-se a un públic molt ampli. «El seu missatge és universal perquè retrata un espectacle humà i del treball», destaca el director. Segons la seva opinió, el Liceu hauria d'obrir-se més al carrer, a la ciutat de Barcelona. «Jo mateix, abans d'emprendre el projecte, era un amant de la música, però no concretament de l'òpera. Ara, després de la investigació que he realitzat, m'apassiona. La música, al capdavall, del que parla és de la vida».