Cerca de notícies

Enquesta

Efectes d'un possible sentimentalisme

31/1/2004 |

 

Diuen que als catalans ens perd l'estètica, però potser s'hi hauria d'afegir el sentimentalisme. Desolats per l'incendi, fins i tot en el cas d'aquells que mantenen una relació distant amb l'òpera, va acordar-se que el nou Liceu havia de construir-se a imatge del vell. Sempre tempta enyorar el que s'ha perdut (malgrat que estigui ple de defectes) i mai no pot restituir-se del tot. En qualsevol cas, és possible preguntar-se pel perquè d'aquella pràctica unanimitat immediata respecte als criteris amb què s'havia de reconstruir el Liceu. Una reacció sentimental? Hi va haver veus dissidents, però no entre aquells amb capacitat de decisió. ¿No es va perdre l'oportunitat de construir un teatre adequat per a l'òpera tal com es planteja al segle XXI? ¿La reconstrucció fidel de la sala no comporta carregar amb els problemes d'un anacronisme? El cas és que la direcció artística de Joan Matabosch ha comportat que el Liceu s'aboqui a un concepte modern de la representació operística en què la posada en escena hi juga un paper fonamental. Sempre pot qüestionar-se la validesa de cada proposta, però el treball dramatúrgic s'imposa com una manera d'acostar l'òpera a l'espectador actual i d'interpel·lar-la des del present. I aquest treball ha de fer-se visible. Reconstruïda la sala amb tant de mimetisme respecte a l'original, la visibilitat és insuficient en diversos llocs del Liceu. Com pot suposar-se, el problema es fa evident en els laterals i les files de darrere dels pisos superiors. Però no de manera exclusiva. Si hi afegim el manteniment de llotges i la jerarquia dels pisos, el Liceu públic ha renovat una estructura classista. Podrà argumentar-se el valor estètic de l'antic Liceu per voler reparar la seva pèrdua. Però la imitació del vell sempre té una pàtina de falsedat que l'acosta al kitsch.

El Punt