Cerca de notícies

Enquesta

En record de Joaquín Nin-Culmell

29/1/2004 |

 

Som un país totalment analfabet des del punt de vista musical.

La primera notícia que vaig tenir d'ell va ser a casa del meu bon amic Manuel Borrás, l'editor de Pre-Textos, a Madrid, un capvespre desembral del 1993. Va ser ell qui em va descobrir la música d'aquest compositor catalanocubà, nascut a Berlín (1908) i resident a Califòrnia fins al final dels seus dies, a qui un consell de ministres de febrer del 2001 va concedir finalment la nacionalitat espanyola. De fet, estàvem passant una tarda molt agradable en companyia de dos convidats il·lustres, José Antonio Muñoz Rojas (Antequera 1909, memorialista, traductor de poesia anglesa i autor d'obres com Las cosas del campo i Objetos perdidos) i Luis A. Piñer (Gijón 1910, que acabava de guanyar el Premio Nacional de Poesía pel seu llibre En resumen), quan de sobte vaig adonar-me de la música que sonava. Discreta i suau, però tremendament evocadora, s'havia anat apoderant de mica en mica de l'atmosfera d'aquella cambra pulcra i minimalista, fins que em vaig adonar de la seva presència indefugible. Què és, vaig preguntar al meu amic, sabent que no era Mompou però s'hi assemblava. Les Tonadas de Joaquín Nin-Culmell, va dir-me. Davant la meva cara de sorpresa, va afegir: és el germà d'Anaïs Nin, un compositor poc conegut però molt bo. Aquell CD, interpretat magníficament per Maria Lluïsa Cantos, no vaig poder trobar-lo en cap botiga del nostre país ja que no hi havia estat distribuït, i abans que me l'enviessin des de l'estranger va deixar-me'n una còpia en Pere Tió, llavors responsable de les pàgines de cultura d'aquest diari, la segona persona amb qui vaig parlar d'aquest compositor.
El fet és que un bon dia -cinc anys després- vaig veure amb gran sorpresa que Joaquín Nin-Culmell feia una conferència al Casal del Metge de Barcelona, i després de localitzar-lo per telèfon vam quedar per l'endemà a la torre del carrer de la Duquessa d'Orleans on ell solia posar durant els seus sojorns barcelonins. No oblidaré mai la impressió que vaig rebre en obrir-me ell mateix la porta d'aquella casa: tot i els seus prop de noranta anys, es movia amb agilitat i anava vestit de manera força més informal que el seu visitant. Tant per fora -polo Lacoste de màniga llarga i vambes Adidas impol·lutes- com per dintre, tot ell traspuava unes maneres poc europees, per bé que en el fons se'n pogués sentir fins al moll de l'os: la seva desimboltura, espontaneïtat i immediatesa en els primers passos d'aquella inesperada relació delataven un contacte perllongat amb la societat nordamericana, molt menys cerimoniosa, encarcarada i cansada que la de la vella Europa d'on ell procedia, i on sempre va voler tornar ("d'una manera més o menys directa, tota la seva música s'encamina a retrobar la seva identitat espanyola", ens diu Antoni Pizà en el primer capítol del seu llibre El doble silenci. Reflexions sobre música i músics.
Com sigui que Columna Música feia poc que havia estat creada per uns quants incauts -el més perillós dels quals un servidor- amb l'objectiu de recuperar patrimoni musical català i hispànic (on s'és vist!), la meva proposta va ser bastant clara: ens encantaria poder-li enregistrar un disc. "Doncs ho teniu molt fàcil", va dir-me, "ja que llevat del CD d'obra per a piano que ja coneixes està tot per fer. T'he preparat una llista de les obres que tinc editades per Max Eschig de París". Vaig quedar realment sorprès davant de tot aquell corpus inèdit: ¿com podia ser que algú com ell, deixeble directe de Falla i Paul Dukas, amic i col·laborador de García Lorca, alumne de la Schola Cantorum, catedràtic de la universitat de Berkeley durant tants anys -Stephen Sondheim l'esmenta a les seves memòries com un pianista molt primmirat-, tingués encara tota l'obra per enregistrar? I més sorprenent si tenim en compte que és fill de qui és fill -un pianista de gran notorietat internacional, Joaquín Nin, el saló parisenc del qual tenia un gran predicament- i germà d'una escriptora la vida i obra de la qual -Núria Amat la defineix com una desbocada de la literatura- van convertir-la en un referent inexcusable per a moltes lectores que volien conèixer-se i reconèixer-se a través dels seus dietaris.
Un cop decidit el projecte discogràfic -l'enregistrament de tota la seva obra per a cant i piano-, el mateix Joaquín va indicar-nos-en els possibles intèrprets -el duet format per la mezzo Elena Gragera i el pianista Anton Cardó-, així com l'autor del text del llibret -el crític i musicòleg argentí Jorge de Persia, un dels qui més creu i fa per la música d'aquest país. Amb tots ells vam conèixer-nos poc temps després al Casal del Metge durant un acte d'homenatge a un altre compositor llavors mig oblidat, Joaquim Homs, i el fet és que d'aleshores ençà una amistat ha cristal·litzat entre tots nosaltres auspiciada des de Califòrnia pel mateix Nin-Culmell, la qual ens ha dut no sols a recuperar part de la seva obra (a banda de la Integral de cant i piano, el Concert per a violoncel i orquestra sota la batuta de Melanie Mestres, així com una Suite per a violoncel magnífica) sinó la del seu pare (Canciones de 1920 y 1930), el mateix Homs (Lieder), Ernesto Halffter (La corza blanca) i ara Eduardo Rincón (Homenaje a José Hierro). Dels diferents actes de presentació en què ens vam veure involucrats tots plegats, recordo de manera especial el que vam fer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, en presència de la germana de García Lorca, que va concloure amb la interpretació de les Seis canciones populares sefardíes, després d'un sucosíssim diàleg durant el qual en Joaquín va fer gala d'una excel·lent memòria i sentit de l'humor, dues de les condicions bàsiques de tot gran conversador, que és el que també era.
Ara bé, la situació d'indigència en què aquest compositor es trobava -i continua trobant-se- respecte a l'enregistrament de la seva producció musical no era gens excepcional sinó del tot indicativa de l'abandonament i marginalitat en què rau una gran part del patrimoni musical d'aquest país. Sembla com si no hi hagués la més mínima consciència de la seva importància, i per tant es fa ben poc per pal·liar-ho. Podem dir-ho sense por d'exagerar: som un país analfabet des del punt de vista musical, i l'atenció que des de les institucions es dedica als compositors i al sector discogràfic és del tot insuficient si volem impedir que la música deixi de formar part irremissiblement de la nostra cultura.

Àlex Susanna
Avui