Cerca de notícies

Enquesta

Xavier Montsalvatge, aniversari

12/3/2012 |

 

 

Només cal escoltar com avança la primera de les Cinco canciones negras per entendre les paraules del fill de Xavier Montsalvatge. Compassos amenaçadors que es tornen amables, un esperit punyent que es converteix en massatge. “Li aportaren una notorietat inicial molt important, però van tapar la resta de la seva trajectòria”. El compositor gironí mai arribà a fer seu el llenguatge atonal, sempre atenuat pel cromatisme benèvol que l’identificava estilísticament. Una regressió? Per Montsalvatge, la facilitat interpretativa i la calor de l’oient guanyaven al risc.

El fill del músic es trobava en la inauguració de la mostra Xavier Montsalvatge, compositor, estrenada el dimarts 6 al Palau Robert, i en la taula rodona que oficialitzava la preestrena de Mig violí, una butaca i un piano, el documental biogràfic que la Filmoteca va acollir dijous i que TV3 va transmetre ahir diumenge, dia en què es celebrava el 100 aniversari del naixement de Montsalvatge. La cinta de Jesús Alvira és gairebé una obra coral a base de diversos testimonis: els fills Xavier i Yvette, Albert Guinovart, el teòric Josep Lluís Falcó, també present a la taula rodona de dijous, o el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, entre molts altres. El film posa de relleu, en aproximadament hora i mitja i entre detalls poc coneguts com els que relatava personalment Montsalvatge fill, quines van ser les relacions del seu pare amb els artistes i algunes grans personalitats del segle XX.

Sempre admirador de França (Poulenc, Milhaud, Ravel) i d’Itàlia (Puccini) el to burlesc de moltes composicions delataven les seves preferències. A L’arca de Noè i Sonattine pour Ivette la influència del Satie més intrascendentment burgès s’alterna amb la faceta estàtica, immòbil i arriscada del pianista francès. Bressoleigs o Petita Suite Burlesca, la peça inèdita que l’Orquestra de Cadaqués estrenava ahir a l’Auditori de Girona serien dos bons exemples d’aquesta alternança. Però si John Cage va posar a Satie a l’alçada d’Anton Webern com a renovador, res més allunyat pot aplicar-se a Montsalvatge. Mai va ser cap paladí de l’avantguarda. En aquest sentit, exposició i documental comparteixen un motto que també s’ha aprofitat per parlar de Mompou –a qui homenatjà en una de les seves millors sèries, Peces de la mà esquerra-, Gerhard o Toldrà. El conseller de cultura Ferran Mascarell l’emprà de nou fa ben poc: “Una persona que, des de la singularitat, va buscar la universalitat amb una mirada al món sensible i intel·ligent“.

Un tòpic salvat, no obstant, per una sort de dialèctica que podem trobar relatada en Theodor Adorno: “En les feixugues i insulses obres per a piano de Satie trasllueixen experiències que l’escola de Schömberg, darrere de la qual hi ha tot el pathos de l’evolució musical, no pot ni somniar. La grandiositat de les convulsions pot prendre, quan menys es pensa, el caràcter del que és provincià.” (Minima Moralia). Que s’ha de néixer particular per ser universal. O com deia Joan Triadú sobre William Faulkner: “Només així esdevingué universal. En l’arrelament, que fa l’home invencible”.

Però Montsalvatge mai va ser provincià. Sigui per la línia recta que va des de l’educació centrada en el contacte amb un món culte (el mig violí al que fa referència el documental, que s’ocupa amb molta destresa d’aquests inicis) fins la dinàmica progressiva que el fa sorgir com a crític –especialment a La Vanguardia-, dirigir la revista Destino, atrevir-se amb les bandes sonores de Dragon Rapide o La vieja memoria, entre altres pel·lísucles del director i amic Jaime Camino; meravellar-se pels ballets de Diaghilev i mantenir una correspondència d’allò més creativa amb Dallapiccola.

Resumint, només cal escoltar l’inici de la primera cançó negra. La dissonància no és, malgrat la tensió de l’actual crisi social i econòmica, un signe estètic del nostre temps. Una reiterada programació d’aquestes “nits caribenyes” -Ainhoa Arteta les va cantar ahir a l’Auditori de Girona acompanyada d’Albert Guinovart i l’Orquestra Simfònica de Cadaqués. i del seu programa més líric –El gato con botas obrí la convulsa temporada del Liceu (sembla el leitmotiv d’un any ple d’homenatges) . Potser es faria més justícia a Montsalvatge a partir de Laberint, Concert d’Albayzin o les dissonàncies d’ Invocacions al crucificat. Sense oblidar la fosca Simfonia del Rèquiem o la Sonata concertante per a violoncel i piano. L’altre Montsalvatge que completa l’eclecticisme on sempre va arrelar.

Intocable Digital