Al gran sole carico d'amore (el títol és un vers de Rimbaud) de Luigi Nono, estrenada a Milà el 1975, és testimoni d'una era en la qual els combatents encara estaven dempeus. Per sort, tot i que el biaix ideològic és innegable, el compositor italià era massa bo com per limitar-se al pamflet doctrinari. La peça defensa i diu el que diu i, encara que no és sobrer sentir certa simpatia per les idees polítiques que hi ha al darrere, la seva entitat artística és prou autònoma per no impedir el gaudi intel·lectual als qui no hi combreguen.

En resum, el que tenim aquí és una història del comunisme, centrada en les dones: una combatent a les barricades de la Comuna de París, una companya de guerrilla del Che, la mare immortalitzada per Gorki, una prostituta extreta dels versos de Pavese i una mare obrera en les vagues a Torí de començaments dels anys cinquanta. Són cinc dones que lluiten i (algunes) moren per les seves idees, per l'esperança en un món sense injustícia ni opressió.

El muntatge de Katie Mitchell, estrenat el 2009, va ser un dels pocs punts forts del mandat de Jürgen Flimm al Festival de Salzburg i arribava a la Staatsoper de Berlín (Flimm n'és ara l'intendent), tot i que no al Schiller Theater, on la companyia desenvolupa l'activitat mentre la seu d'Unter den Linden és restaurada a fons, sinó en una gegantina planta elèctrica dels anys seixanta, convertida en centre cultural.

Mitchell centra la seva mirada no tant en el contingut polític de la peça com en el destí d'aquestes dones, en la seva quotidianitat. Per aconseguir-ho les situa en cinc habitacions al fons de l'escenari (impressionant estructura de Vicki Mortimer) i les filma en directe amb diverses càmeres. El resultat és projectat en una gran pantalla sobre el decorat, amb una imatge granulada que aporta la pàtina del temps a la trama. Bé, de fet, no hi ha cap trama (Nono va definir l'obra com a azione scenica), sinó una juxtaposició de textos d'impacte acumulatiu, la qual cosa no impedeix una impecable caracterització de cada escena per la directora britànica, la qual, unida a l'impactant virtuosisme tècnic de la proposta, treu l'alè. A l'esplèndida lectura dramàtica s'hi va afegir una extraordinària versió musical d'Ingo Metzmacher, per qui la música més complexa del segle XX no té cap secret (un dubte: ha actuat mai a Barcelona?). El control de les enormes forces corals i orquestrals a les seves ordres, repartides en diverses plataformes –com a bon venecià, Nono sabia explotar la potencialitat espacial de la música–, deixa bocabadat, tot i que menys que la seva capacitat per traduir la violència aclaparadora, tallant, de la partitura, així com el seu lirisme de filiació italiana. Les veus tenen parts àrdues, sobretot el cor, magnífic, així com un quartet de sopranos solistes amb inclements ascensions a l'agut, mentre la mezzo Susan Bickley aporta una calidesa maternal a les seves intervencions. Ja ho deia el Che: “La bellesa no està renyida amb la revolució.”