Ha complert 30 anys de vida sense que el pas del temps hagi fet minvar la força i vigència de la seva posada en escena. El muntatge de ‘La clemenza di Tito’, impulsat el 1982 per Gérard Mortier i dissenyat escènicament pel matrimoni format per Karl-Ernst i Ursel Herrmann, ha passat pel Teatro Real de Madrid deixant un segell creatiu d’alt nivell tant en la seva concepció estètica com en el de la lectura psicològica de l’última òpera de Mozart. El 1982 va iniciar el seu camí a Brussel·les, on es va representar tres temporades fins a saltar, als 90, al Festival de Salzburg i després a l’Òpera de París, durant els mandats al capdavant d’aquestes institucions de l’actual director artístic del teatre madrileny.

Considerat com el muntatge ‘mascota’ del gestor belga, la programació d’aquest títol, que l’ha acompanyat en la seva trajectòria, precedeix a la notable presència d’obres de Mozart en la temporada 2012-2013. Diuen que la proposta ja no es tornarà a recuperar, però tenint en compte la seva bona acollida a Madrid és una llàstima que una producció ja feta, amb els avantatges econòmics que això suposa en un moment de retallades, no viatgi a altres teatres espanyols o europeus perquè l’espectacle operístic manté fresques les virtuts que van adornar el debut dels Herrmann en el gènere líric i que va tenir continuïtat després en l’adaptació d’altres obres del geni de Salzburg.

L’elegant i preciosista teatralitat, cuidada fins als mínims detalls i lligada a la música concebuda com a expressiva il·lustració del perfil dels personatges, potencia una adaptació que posa l’accent en l’àmbit de les passions, intrigues, sentiments de culpa, penediment i finalment la clemència com a forma suprema d’exercir el poder. La blanca, lluminosa i neta escenografia d’una estança amb una columna central ajuda a l’atemporalitat del missatge universal d’una obra que generalment s’ambienta en el context històric del regnat de l’emperador Titus Flavius Vespasià, amb vestuari i decorats de l’època.

La proposta dels Herrmann, amb vestits moderns i altres de més vinculats amb la història, compta amb elements simbòlics que ens remeten al seu origen. La corona de llorer de l’emperador, una petita calavera sobre el terra al·lusiva a la mort, l’esclavina platejada que identifica el poder imperial o les túniques del poble romà apareixen en moments al·lusius. La ciutat imperial apareix a l’obrir les portes de l’espai central. Estàtues i arcs apareixen com a connexió amb la història. Però, sobretot, destaca la treballada dramatúrgia que es fa molt patent en els llargs recitatius que se sumen a les belles àries. Els diàlegs entre els intèrprets i els gestos que els acompanyen tenen una força interpretativa poques vegades vista. I hi contribueix la implicació dels cantants i una direcció musical com la de Thomas Hengelbrock, molt atenta a tots els matisos d’un delicat entramat escènic que transmet credibilitat.

Del trio de protagonistes de la funció sobresurt una frívola, ambiciosa i sofisticada Vittelia (la soprano Amanda Majeski, vacil·lant a l’inici però molt sòlida en els recitatius i ària finals). Encara que té com a amant Sesto (encarnat per l’estupenda mezzo Kate Aldrich), amic de l’emperador, l’utilitza per a les seves intrigues i al sentir-se inicialment rebutjada en la carrera per aconseguir la mà reial -després serà l’elegida–, l’incita al magnicidi que no aconseguirà perpetrar per error però que deixarà en evidència els implicats. El tenor Yann Beuron (Tito) té un bon color de veu i una notable presència escènica però li falta força dramàtica. Serena Malfi (Annio), Guido Loconsolo (Publi) i Maria Savastano ({Servilia}) compleixen molt bé amb els seus complementaris rols.

Mozart va compondre aquest encàrrec per commemorar la coronació de Leopold II, nét de Carles VI, com a rei de Bohèmia. Es va basar en el catorzè dels 27 ‘drammi per musica’ escrits per Pietro Metastasio. Però de les 43 versions de ‘La clemenza…’, aquesta és la més aconseguida. El text subratlla les directrius compartides pel llibretista i músic de com s’ha de governar. “Si l’imperi, déus amics, necessita un cor sever, traieu-me l’imperi o doneu-me un altre cor. Si la confiança del meu regne amb l’amor no asseguro, menyspreo la que sigui fruit del temor”. La frase de Tito deixa clares les raons de la seva clemència en un muntatge incombustible que mereix continuar.