NOTÍCIA

Una mesura necessària, segons van sostenir tant el director com el mateix ministre Albert, i de la qual depenia la viabilitat de l'ONCA i dels seus satèl·lits, la Jonca i els Solistes de la Jonca. Per això sorprèn que en el ball de xifres que es van fer públiques ahir –el pressupost per al 2012 pujarà a 344.000 euros, un 15% menys dels 405.000 de la temporada passada– no es concretés el percentatge del pastís que fins ara es cruspia la massa salarial. Claret va insistir en la bona predisposició dels músics davant d'un canvi substancial, i no precisament cap a millor, de les condicions econòmiques en què fins ara treballaven. És clar que la Fundació ha destinat 90.000 euros a «bonificacions» per satisfer els drets adquirits i facilitar la novació contractual, i que no tots s'hi van avenir: dos dels intèrprets van donar per liquidat el vincle amb l'ONCA. Les vacants, juntament amb altres dues que es van produir per altres motrius al llarg del 2011, ha facilitat la incorporació de quatre músics procedents de la Jonca: Sergi Claret, Àlex Arajol, Jordi Planella i Josep Martínez, xifra que eleva fins als 30% els efectius nacionals de l'ONCA. En referència a aquest efecte col·lateral de la retallada –la sortida de músics forans i la incorporació de joves instrumentistes de país– Claret (Gerard) va ser aquí eloqüent: «No hay mal que por bien no venga».

En qualsevol cas, i davant del (com a mínim) inquietant panorama que acabaven de dibuixar, el ministre Albert va assegurar que «en cap moment» s'havia arribat a plantejar la dissolució de l'ONCA. En aquesta mateixa línia es va manifestar el conseller delegat de Crèdit Andorrà i vicepresident de la Fundació, Josep Peralba, que va fer una tranquilitzadora professió de fe: «Són temps difícils i cal creativitat, esforç i molta cura en les despeses, però tenim la voluntat ferma de continuar recolzant un projecte sòlid, un projecte de país i de futur, que és la nostra millor ambaixadora cultural, que aposta per acostar la música clàssica al ciutadà a preus populars, i amb un vessant pedagògic, la Jonca, que és ja una engrescadora realitat». És des d'aquest clar i rotund compromís que Peralba també va plantejar al final i en veu alta la mare de totes les preguntes: ¿què cal fer perquè el públic del país deixi de donar-li l'esquena a l'Orquestra Nacional i ompli els concerts domèstic com l'ONCA omple a fora? S'admeten idees.