En principi cal alegrar-se’n. En primer lloc, pels treballadors, i en segon, pels aficionats. No obstant, el desgavell, que podia ser molt pitjor si no hi hagués hagut acord, ja està fet, perquè, es miri com es miri, la part més perjudicada d’aquest conflicte tan mal gestionat des de la direcció general que encapçala Joan Francesc Marco és el mateix teatre.

¿Era necessari arribar al caire de l’abisme amb la desgraciada proposta d’un ERO i el tancament del teatre per fer marxa enrere i acceptar l’oferta feta pels treballadors el dia 9 passat de renunciar a la paga extra del mes de juny per cobrir els 1,5 milions d’euros que deixa d’aportar aquest any la Generalitat?

És cert que la crisi està mossegant el teatre (i gairebé tot) i que hi ha a més un problema de personal al Liceu. Ho recordava el mestre Michael Boder en la seva carta al director general donada a conèixer la setmana passada en què considerava necessari simplificar “l’aparell administratiu inflat, reestructurar el conveni” i “aconseguir que orquestra i cor treballin més” perquè el volum de treball de tots dos col·lectius està per sota de la mitjana europea.

Però també és cert que la solució proposada per la direcció per evitar el dèficit de 3,7 milions d’euros era dolenta. Ho era per molts motius i un d’ells era per la càrrega d’erosió del prestigi i la credibilitat del teatre, com així ha estat. La imatge que ara arriba al circuit internacional (teatres, associacions i agents artístics, entre altres) s’aproxima a la de les sales italianes, escasses de serietat i de fiabilitat.

Marco havia considerat repetidament que l’ERO era “inevitable” i des de la Conselleria de Cultura que encapçala Ferran Mascarell s’insistia que no hi havia marxa enrere. Al final n’hi ha hagut. ¿Què ha fet canviar d’opinió el director general i la conselleria?

Per a aquest viatge no es necessitaven aquestes alforges. Ja que no es recuperaran totes les obres programades, estaria bé conèixer el cost afegit d’aquest disbarat.

La mostra més vistosa -i surrealista– del disbarat està en el que ja passa i passarà amb les entrades. Hi ha abonats a qui ja se’ls ha tornat l’import de les localitats de les representacions que anaven a cancel·lar-se. ¿Què passarà ara? ¿Hauran de tornar a comprar l’entrada per veure els espectacles recuperats?

No ha d’estranyar que molts abonats, la fidelitat dels quals contribueix a finançar sense interessos la tresoreria del teatre, estiguin plantejant-se la seva relació amb el Liceu. Ni l’òpera, ni el teatre, ni els treballadors, ni els aficionats mereixen aquest lamentable ridícul. I tampoc mereix comentari la frase de Marco dient que en uns mesos es recordarà aquest conflicte com una “anècdota”.