Cerca de notícies

Enquesta

René Pape, un baix a dalt de tot

11/2/2012 |

 

Ambient fred com el de la tarda del diumenge per rebre la visita de René Pape, el millor i més complet baix de l’actual panorama líric. L’art d’aquest gran cantant alemany, de poderosa veu que projecta a la perfecció unint força i sensibilitat, mereixia una millor acollida que aquell poc més de la meitat de l’aforament aconseguit, però pel que es veu n’hi va haver molts que van pensar que l’hora del recital en un dia festiu i el fet que aquest estigués consagrat al ‘lied’ no convidaven a sortir de casa. Llàstima, perquè va valer la pena disfrutar de l’exquisit recorregut pels ‘lieder’ de Schubert, Wolf i Schumann interpretats amb un absolut domini del gènere per part d’aquest esplèndid artista, ben acompanyat al piano per Camillo Radicke, encara que haguessin brillat més en un marc intimista com el de la Schubertíada de Vilabertran.

Pape, un tipus de gran presència escènica encara que aparentment distant, es va entregar sense reserves. Sense tenir la calidesa i profunditat del baríton Matthias Goerne a l’hora de donar vida a aquestes peces, va saber no obstant transmetre emocions i sensacions. I el mèrit és que ho va aconseguir amb una veu molt greu més apropiada per a intimidatoris rols operístics que per a la poesia que batega en aquestes petites obres. Malgrat això, sentint-lo en aquest repertori vam acabar oblidant l’intèrpret dels herois wagnerians –encara recordem la seva perfecta recreació del Hundig de ‘La valquíria’, en la versió concert oferta el 2010 al Liceu– o de papers de l’envergadura d’Escamillo, Sarastro, Mefistòfil, Don Giovanni i tants altres a què segueix donant brillantor.

La voluntat d’imposar el seu llibre d’estil des del primer moment del recital el va portar a començar amb un excessiu esforç canor en les tres peces de ‘Schwanengesang’ (‘El cant del cigne’) de Schubert. En la impetuosa ‘Aufenthalt’ va expressar amb força sentiments d’angoixa dirigint-se a la naturalesa pròxima, mentre que en la popular serenata ‘Ständchen’ va exhibir lirisme i sensualitat. Va acabar aquesta primera entrega amb ‘Der Atlas’, un lament tràgic sobre el dolor que pot suportar l’ésser humà en la desgràcia.

Amb la veu més caldejada es va enfrontar a tres ‘lieder’ d’Hugo Wolf, i hi va mostrar la seva faceta més recollida. Va ser especialment aclamat en el tancament d’aquesta tanda, abans de tornar a altres vuit seleccionades peces de Schubert. S’hi va mostrar, seguint l’esperit de les obres, reflexiu, romàntic, nostàlgic, naturalista i satíric. A més, va rendir homenatge a la música i a les muses i va culminar aquest apartat, pletòric de belles melodies, amb la mitològica ‘Prometeo’ en què va poder desplegar la riquesa dels matisos de la seva veu, incloent-hi els seus potents aguts.

Però on va estar sembrat va ser amb els delicats ‘Dichterliebe’ (‘Amor de poeta’) de Schumann, malgrat haver d’endarrerir la interpretació per culpa del so d’un mòbil que algú es va oblidar d’apagar. En aquesta fase és quan millor va comunicar amb el públic. Les cançons basades en 16 textos del poeta Heinrich Heine, originalment escrites per a soprano i contralt però també cantades per barítons i ocasionalment per baixos, van ser interpretades amb la modèlica contenció que requereix aquest cicle, una de les més reconegudes joies del repertori romàntic.

Els reiterats aplaudiments del final van afavorir dues propines, ‘Zueignung’ de Richard Strauss i una bonica cançó de bressol de Schumann que van complaure una sala finalment ja entregada a aquest gran baix que va demostrar una vegada més estar a dalt de tot.

Cesar Lopez Rosell
El Periódico de Catalunya