Cerca de notícies

Enquesta

Un desangelat ‘Don Giovanni’

11/2/2012 |

 

Expectació al Palau de les Arts per veure les representacions de ‘Don Giovanni’. El muntatge de l’òpera de Mozart tenia un doble interès. Per una part es recuperava la proposta prevista per a la temporada inaugural, el 2006, i que només es va arribar a oferir en versió concert per culpa d’una avaria de la maquinària escènica després d’inundar-se els baixos del coliseu; per l’altra, aquestes funcions que culminaran el 9 de febrer corresponen a l’única producció pròpia en un any de dràstiques retallades. Un altre al·licient afegit era que el coliseu de Calatrava completava la trilogia del geni de Salzburg amb el llibretista Lorenzo da Ponte, després d’haver ofert ‘Le nozze di Figaro’ i ‘Cosi fan tutte’.

El fet de comptar en la direcció musical amb Zubin Mehta i amb Jonathan Miller en l’escènica apareixien a priori com a garantia d’uns resultats molt millors que els assolits. Però sigui per l’actual escassetat de mitjans econòmics, reflectida en un auster i gris escenari amb un pati i tres façanes de cartró-pedra on es desenvolupa permanentment tota l’acció, amb l’única inclusió d’una taula per a la celebració del sopar entre el protagonista i el Comendador, o sigui per la pobresa d’idees de Miller, que ni tan sols sembla haver-se molestat a treballar el rol actoral d’uns cantants sotmesos a un irritant estaticisme, la realitat és que la despullada producció resulta tan avorrida com desangelada.

Ni rastre del cementiri, ni del saló del palau per a la festa de Don Giovanni, per no parlar d’altres desajustos directament relacionats amb una posada en escena que castiga la vivacitat combinada amb els trets de tragèdia de la universal obra de Mozart. I és una llàstima, perquè hi havia suficients elements per elaborar un bon espectacle. Per començar, l’orquestra i els cors del teatre van tornar a rendir, com és habitual, a un bon nivell, encara que una mica menys que altres vegades. La bona interpretació de l’obertura feia presagiar més bons resultats posteriors, però l’encaix amb els intèrprets no va ser tan bo com altres vegades, sobretot en les escenes de conjunt. Per un altre costat, un repartiment d’irregular configuració però especialitzat en el cant mozartià tenia prou entitat per treure més partit vocal i dramatúrgic a la producció.

Don Giovanni (el baix Nicola Ulivieri) no va acabar d’imposar el seu perfil del tipus llibertí, dominador i xulesc que requereix el personatge, però en tota la funció va exhibir un bon fraseig i un notable volum de veu. Tampoc el criat Leporello (el discret baix-baríton David Bizic), en alguns moments presentat com a massa semblant al seu amo, va aconseguir convèncer-nos. Sense gens de gràcia i picardia va deambular per l’escenari seguint les pautes que li havien marcat.

La Donna Elvira de la messo Sonia Ganassi va estar decididament condemnada per la direcció de Miller. En el primer acte es va moure com perduda i sense trobar el pols al seu paper de dona enamorada. Fins i tot, malgrat les seves reconegudes qualitats, va semblar limitada en els seus recursos vocals. Per sort, es va superar a la segona part. La parella formada per Donna Anna (Anna Samouil) i Don Ottavio (Dmitri Korchak) va ser el millor de la nit. Ella va mostrar una bona tècnica, excel·lent afinació i facilitat per als aguts, però també nul·la actitud escènica –apareixia sempre igual, tant si acabava de ser violada com si el seu pare havia mort–, i ell va exhibir un cant lluminós gràcies al seu bell color de veu.

Zerlina (Rosa Feola) va anar de menys a més, però va lluir un bon timbre i una interpretació capaç de transmetre emocions. Masetto (Simon Li) va defensar simplement el seu paper, però sense arribar a brillar. El millor del repartiment va ser, sens dubte, Alexander Tsymbalyuk, al qual acabàvem de veure a Munich com a Timur a ‘Turandot’, encarnant el Comendador. Va ser justament el més aclamat. Amb la seva enorme veu de baix va arribar sense dificultat a qualsevol tessitura, projectant amb força les notes..

En resum, una revisió del mite mozartià perjudicada per una mala direcció escènica, encara que la interpretació orquestral del passatge en què Don Giovanni és devorat per les flames de l’infern, substituïda per uns morts vivents que s’emporten el protagonista, interpretada abans que apareguin la resta dels personatges en l’escena final, va acabar deixant un bon sabor de boca. Ja se sap que amb Mozart i uns bons músics es poden pal·liar fins i tot els danys col·laterals.

Cesar Lopez Rosell
El Periódico de Catalunya