Agenda
Notícies
Peter Sellars, que en un altre temps era el gran enfant terrible de la posada en escena, la capacitat del qual d’incomodar el públic ha estat àmpliament superada per altres, però no pas la seva intel·ligència, va tenir la bona pensada de presentar juntes dues òperes relativament curtes de dos compositors russos, Iolanta, de Piotr Txaikovski, i Perséphone, d’Igor Stravinsky. El repte va ser assumit pel Teatro Real de Madrid, en coproducció amb el Teatre Bolxoi de Moscou, que les acaba de representar sota la direcció musical de Teodor Currentzis.
¿Què ens expliquen aquestes dues òperes que ens puguin interessar avui? Doncs molt i bo. Iolanta (Ekaterina Txerbatxenko) és la filla del rei René de Provença (Dmitri Ulianov) que ha nascut cega, però ella no ho ha de saber. Per mantenir-la en la ignorància absoluta sobre la seva realitat i sobre el món, el seu pare construeix una bombolla al seu voltant en què no es pot parlar de la bellesa o de la llum. És a dir, no es pot parlar de la veritat. És un món de foscor i de mentida.
Gràcies a la intromissió del jove Vaudémont (Pàvel Cernotx) en aquest paradís
tancat i fictici Iolanta descobreix la realitat. L’amor que neix entre tots dos porta al final a la curació de la noia. El metge àrab Ibn-Hakia (Willard White) ja li havia dit al pare que la curació ha de passar pel coneixement i pel desig de sanar i li explica al pare el seu gran error:
“Tu, encegat per un fals pensament / volies amagar el seu infortuni / però ja veus que ha estat impossible / amagar la idea de la llum. / ¡Va ser un error, creu-me, no es pot ocultar la veritat per sempre.”
Traslladant la història i la lliçó als nostres dies, ¿no vivim immersos en una crisi que sembla que no tingui pare ni mare més enllà d’uns anònims mercats? ¿No ens estan dient que només hi ha una única solució? Per esmentar un exemple d’ara mateix, no és amistat profunda que Angela Merkel hagi entrat amb gran artilleria en la campanya electoral de Nicolas Sarkozy per donar-li suport total d’una manera que el setmanari Der Spiegel ha qualificat de “mai vist en la història de la República Federal”.
No està gens clar que Sarkozy guanyi les presidencials. I la possibilitat que ho faci el socialista François Hollande faria anar en orris tota l’arquitectura unidireccional elaborada per la cancellera per superar la crisi que només veu la solució en la màxima austeritat. L’esquerra francesa posa nom i cognoms als pares de la crisi i té un programa per a la recuperació econòmica molt diferent del de la parella Merkozy. Es dirà que el pla de l’esquerra francesa no s’ha provat, però el del duo franco-alemany ¿funciona?
Tornem a l’òpera. Perséphone en realitat no és una òpera. És una
Tres ballarines cambodjanes acombinació de cant, dansa i pesia basada en un treball d’André Gide que, al seu torn, va recórrer a l’Himne Homèric a Deméter. Si Iolanta era el viatge de les tenebres a la llum, l’obra de Stravinsky va de la llum a la foscor per tornar a la llum. Narra el descens de Perséphone a l’infern i el seu retorn a la terra. “A un període de foscor, esterilitat i hivern, el succeeix la llum, la creació, la rimavera”, escriu Soledad Puértolas en el programa, definint així el cicle de la vida.
O sigui, que hi ha esperança, una esperança que Sellars porta a l’escenari gràcies a la participació d’uns ballarins cambodjans que són la viva imatge del retorn d’entre els morts, “una imatge de resurrecció”. I és així perquè en la bogeria criminal en què va viure Cambodja sota el règim de Pol Pot (entre dos i tres milions de cambodjans van ser torturats i assassinats), van desaparèixer el 90% dels components de la companyia reial de dansa i tots els seus béns van ser destruïts. Només anys després, quan Cambodja va tornar de l’infern, es va poder reconstruir començant pràcticament de zero la dansa d’aquell país.
Tant a Iolanta com a Perséphone hi ha, com a la vida mateixa, un element sense el qual res és possible al qual podem anomenar gent, poble o ciutadania. Sellars diu que una de les coses més emocionants de l’òpera és poder fer sortir a escena un cor com el grec, “recuperar la idea d’una comunitat que es reuneix: organitzada i no aleatòria, i capaç de pronunciar una cosa bellament concebuda, articulada i realitzada”.
