Alguns desitjos inconfessables a vegades es poden fer realitat. Qui no ha somiat mai veure patinant sobre un escenari operístic un grapat d'enjogassades cheerleaders? Aquest anhel per fi s'ha realitzat gràcies a La Fura dels Baus, versió Carlus Padrissa, en la nova producció de Turandot amb què el grup català debutava a l'Òpera Estatal de Baviera. La seva versió del títol pòstum de Puccini és un monument a l'estil furer elevat a l'enèsima potència, on la història és el de menys, per molt que Padrissa se n'inventi una de nova i divertida al programa de mà, sobre com el 2046 Europa estarà sota domini de la Xina.

De tot plegat, a l'escenari hi ha ben poc rastre, perquè la trama, al capdavall, és una mera excusa per a una chinoiserie futurista amb ecos de Blade Runner i del propi D.Q. de la Fura, servida amb la proverbial exu-berància visual de les màquines de Roland Olbeter, els extravagants vestits de Chu Uroz i els vídeos de Fran Aleu (encertat el desgel progressiu a mesura que Calaf resol els enigmes), tot i que el recurs a projeccions en 3D va ser una mica molest per la remor que fan 2.000 espectadors posant-se i traient les ulleres de rigor. Les escenes de conjunt tenien l'habitual profusió d'elements, amb acròbates aeris, breakdancers i tècnics fent companyia a les patinadores, mentre que els solistes la majoria de vegades es quedaven palplantats, amb la qual cosa no costa gaire seguir un raonament lògic i considerar que Padrissa potser és un Zeffirelli del segle XXI, més preocupat per l'efectisme visual que per la densitat dramàtica. Un efectisme que a vegades té efectes pràctics negatius, per exemple relegar sovint el cor als laterals o optar per uns espais massa buits que no ajuden la projecció de les veus (pecat en el qual també incorre un gran director d'actors com Robert Carsen).

Cert, és una Turandot molt entretinguda –suficient, suposo, per a molts- que, tanmateix, només assoleix un bri d'emoció autèntica en el final, la mort de Liù amb un bambú gegantí que la travessa i el consegüent remordiment de la principessa di gelo. Només un problema: si Liù no se suïcida, sinó que mor torturada, per quins set sous ha de canviar Turandot de caràcter?

El lector atent s'haurà adonat que, normalment, l'òpera no acaba aquí, que és on la va deixar Puccini al morir, però Munic no va enganyar ningú a l'anunciar l'obra com a “drama líric en tres actes. Un fragment”. Molta intelligentsia crítica i musicològica abomina del final d'Alfano (el segon, perquè el primer que va fer no ha tingut gaire sort des que Toscanini el va rebutjar) mentre que l'opció més recent de Berio no ha acabat d'arrencar. La veritat és que, amb la solució escènica trobada per Padrissa, aquesta opció funciona.

Zubin Mehta tornava entre víctors al teatre on va ser titular amb una música que coneix de dalt a baix (per què, però, força l'aturada després de Nessun dorma?), amb una lectura on brillantor i empenta van ser sempre presents. Llàstima d'un repartiment massa discret, començant per la Turandot d'una Jennifer Wilson que ja no té la facilitat de les seves Brünnhildes a València. El terç agut segueix sent ferm, però el centre i el greu estan desnodrits, deixant coixes massa frases. A Marco Berti (Calaf) se li ha de reconèixer algun intent de refinament, però tot i que els decibels també hi són, el fraseig arrossegat no té cap poder de seducció, mentre Ekaterina Sherbaxenko va ser una Liù de dolçor tan genèrica com limitada, incapaç de deixar flotar ni un pianíssim. Esclar que potser molts dels que eren a la porta del Teatre Nacional de Munic amb el cartell de Suche Karte (busco entrada)venien no pels cantants sinó per l'òpera en 3D.