Hi ha estranyes coincidències. La representació fa unes setmanes al Liceu de Le Grand Macabre, de György Ligeti, va ser l’extrem d’un fil conductor que en pocs dies ha donat diverses puntades fins a arribar a unes cançons de Modest Mussorgski escoltades el passat dia 13 al Teatro Real de Madrid. Enmig, una novel·la i, com era previsible donat el tema del fil, una visita al Museu del Prado. El tema no és un altre que la mort. En realitat, el del seu triomf, com el pintor flamenc Pieter Brueghel, el Vell, va titular una de les seves obres que resulta ser una de les més inquietants de la història de l’art.

Ligeti va basar la seva òpera en La Balada del Gran Macabre, una obra teatral de Michel de Ghelderode, situada a una Brueghelàndia imaginària, un lloc inspirat en el quadro del pintor del Renaixement. Aquella tela està poblada per exèrcits d’esquelets. La mort, a cavall, empunya la dalla amb què sembra la terra de cadàvers. Ningú se n’escapa. És tota la humanitat la que acabarà sent escapçada. Només una jove parella, a l’angle inferior dret del quadro, viu aliena a tot l’horror que l’envolta dedicada a la música amorosa. Però ni tan sols ells n’escaparan. Just darrere, un esquelet vigila.

La casualitat va fer coincidir la representació del Macabre de Ligeti amb la lectura de la novel·la Gli amanti fiamminghi (Els amants flamencs), de l’escriptor italià Paolo Maurensig. En les primeres 90 pàgines del llibre resulta difícil associar el títol al quadro de Brueghel, o Bruegel, com firmava el pintor. Dues parelles de mitjana edat emprenen unes vacances automobilístiques des de Milà a la Costa Brava.

La història sembla molt banal. Però de sobte, apareix una altra novel·la dins de la novel·la i el punt de partida d’aquesta segona història és el descobriment que fa un nen de vuit anys, durant una visita al Museu del Prado, d’El triomf de la mort. El quadro se li revela a través de la feliç parella que una copista del museu està reproduint en una tela petita.

Una altra puntada. La visita a l’exposició dels tresors de l’Hermitage que s’exposa al museu madrileny va resultar una bona excusa per fer una desviació, sortir del nou edifici dels Jerónimos, entrar a l’antic, el de Villanueva, tombar a la dreta i novament a la dreta i allà, al fons, contemplar El triomf de la mort amb tots nosaltres, reis i pobres, capellans i soldats, nens i vells, avariciosos i jugadors, sants i pecadors, en una visió superrealista del final definitiu.

La casualitat va enfilar l’última puntada al Teatro Real. Poques hores després de la visita al museu, aquella visió del quadro del flamenc va resultar ser la preparació idònia per al concert que l’Orquestra del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, sota la direcció de Valeri Guerguiev. No ho era per a tot el concert. No per a Petrushka o La consagració de la primavera, totes dues d’Igor Stravinski. Però sens cap mena de dubte, ho era per a Cants i danses de la mort, de Mussorgski, amb textos del poeta Arsenyi Golenishchev-Kutuzov, que van ser interpretades pel baix-baríton Ievgueni Nikitin.

Les quatre cançons retraten la mort en la infància, en la joventut, la mort accidental i la mort al camp de batalla. La primera és una mort que es presenta com a compassiva. Truca a la porta de la mare i ocupa el seu lloc per vetllar el fill moribund fins que la seva cançó fa que el nen “caigui en un plàcid son” del qual ja no despertarà. La segona és la mort seductora, la que atrapa la jove malalta amb una serenata i la porta a l’èxtasi. “Deixa’m envoltar-te amb una forta abraçada”, li diu. “Escolta la meva cançó d’amor. / No et moguis. ¡Ja ets meva!”. La tercera és una mort alliberadora, la que atrapa un infeliç pagès borratxo enmig d’una tempesta de neu: “Dorm, mon volgut amic, feliç pagès, / ja ha arribat l’estiu”.

L’última és la mort victoriosa, la que cavalca al camp de batalla. La que crida “¡La victòria és meva!”, la que diu als combatents: “¡És dolç el son després de la batalla! / Passaran els anys sobre vosaltres amb desdeny, / els homes oblidaran que avui heu lluitat, / nonés jo, la mort, recordaré el vostre valor / amb un banquet”.

L’excel·lent orquestra de Sant Petersburg, la direcció magnètica de Gergiev i la veu profunda i envellutada de Nikitin van deixar els espectadors clavats a les butaques.

Però tampoc cal afligir-se. Com diuen els amants al final de l’òpera de Ligeti, no val la pena témer la mort: “¡Només importa l’ara i aquí!”. I la resta de cantants afegeixen: “¡No temeu la mort, oh, bona gent! / Ja vindrà quan sigui, mes no avui. / I quan vingui, haurà vingut. / Llarga vida i tots contents!”