Cerca de notícies

Enquesta

L'obra de Nino Rota reviu en el centenari

5/12/2011 |

 

Músics de diversos gèneres evoquen el col·laborador de Fellini.

Pel·lícules com La dolce vita o Amarcord, de Fellini, o El padrí, de Coppola, no serien les mateixes sense les composicions musicals que les van acompanyar i van posar accents propis a les seves escenes. I això és culpa de Nino Rota, un dels exponents més àlgids de la comunió entre cine i música. El compositor milanès va néixer fa cent anys, el 3 de desembre de 1911, al si d'una família burgesa de Milà, i avui són molts els que, des de diverses parcel·les estilístiques, evoquen els seus èxits.

De Nino Rota s'exalça la seva intuïció per la melodia frondosa, la seva capacitat per captar l'essència popular en partitures proveïdes d'un il·luminat costumisme i, des de les files cinèfiles, el seu talent per sincronitzar les seves creacions amb les necessitats dramàtiques i realçar-les amb nous plecs. Seva és la melodia entranyable i burlesca de Fellini, 8 i 1/2, però també l'alfombra màgica d'Amarcord, l'evocació cosmopolita de La dolce vita i el romanticisme orquestral d'El padrí. Quatre títols fetitxe integrats en una producció que inclou obres de diversos formats (incloses simfonies i òperes), si bé es va consolidar en el terreny de la banda sonora.

CREADOR FÈRTIL / Rota va ser un músic precoç que va compondre la seva primera peça als vuit anys i que, als 18, va viatjar a Barcelona amb Igor Stravinsky per interpretar Les noces amb l'Orfeó Català. Als anys 40 va iniciar la seva relació amb el món del cine i, fins a la seva mort, el 1979, d'una afecció cardíaca, va compondre unes 150 partitures per a pel·lícules. El vincle amb Fellini va néixer el 1952 i va incloure altres cintes com La strada i Satiricó. També va treballar amb King Vidor (Guerra i pau), René Clement (A pleno sol), Franco Zeffirelli (Romeo y Julieta) i Luchino Visconti (Rocco y sus hermanos, El gatopardo). El seu score per a El padrí II va obtenir el 1974 l'Oscar a la millor banda sonora, negat dos anys abans a la primera part de la saga perquè la seva famosa peça central havia estat utilitzada abans, el 1958, per Rota en una altra pel·lícula, Fortunella (d'Eduardo de Filippo i amb guió de Fellini).

Després de la seva mort sobtada, als 67 anys, l'obra de Rota va ser de mica en mica reivindicada des d'àmbits molt diversos de l'escena musical internacional. El 1981 va inspirar un disc pioner del format de tributi album modern, Amarcord Nino Rota, del productor nord-americà Hal Willner (futur còmplice de Lou Reed, Marianne Faithfull i altres icones del rock). Una gravació que recollia adaptacions de músics de jazz com Bill Frisell, Carla Bley i els germans Branford i Wynton Marsalis, a més de Deborah Harry (Blondie).

BARRA LLIURE / Ara, la proximitat del 100è aniversari ha impulsat nous projectes, com l'edició del disc antològic Nino Rota collector, o de l'homenatge Nino Rota, de l'acordionista francès Richard Galliano. La Filmoteca de Catalunya li ha dedicat un cicle aquest mes de novembre, i fins i tot una formació d'arrel sardanística, Esteve Molero i la Cobla Marinada (que l'any passat va publicar el disc La música de Nino Rota), està oferint un recital consagrat al compositor milanès. Segons Molero, les peces de Rota desprenen «un to agredolç pròxim al so de la cobla».

Del jazz a la sardana, passant pel rock instrumental: el grup madrileny Clint, influït per compositors del cine com John Barry, Ennio Morricone i el mateix Rota, inclou en el seu repertori una versió de la peça d'El padrí. I creadors reconeguts, d'Yann Tiersen a Pascal Comelade, figuren entre els pupils del compositor. Tot això confirma que l'obra de Nino Rota ha fet miques les fronteres estilístiques i constitueix un patrimoni universal que no coneix l'envelliment.

JORDI BIANCIOTTO
El Periódico de Catalunya