Cerca de notícies

Enquesta

Un ‘Pelléas et Mélisande’ hipnòtic

15/11/2011 |

 

Confesso d’entrada que Pelléas et Mélisande, l’òpera de Debussy representada al Teatro Real de Madrid, em va hipnotitzar. Vaig sucumbir al magnetisme de la música, però també al de la posada en escena de Robert Wilson. Però, anem per parts.

Sylvain Cambreling, el director musical d’aquesta producció, explica: “L’òpera romàntica ha acabat i l’òpera del segle XX encara no ha nascut”. I al mig, fent de frontera hi ha Pelléas. És la frontissa entre aquests dos mons que resultarien tan dispars.

La partitura de l’única òpera del compositor impressionista és tonal i això l’àncora al segle XIX, però el resultat, el que l’oïda escolta, no ho sembla i això ens acosta al segle XX. Ni som en la fi de segle ni ha començat una nova era. Pelléas, estrenada el 1902, està suspesa en un temps que, si se’m permet, és poc temporal.

En una ocasió Debussy havia definit el seu ideal poètic com “el de les coses dites a mitges”. A Pelléas hi ha moltes coses apuntades, però molt poques de definides. Tot és suggeriment que flueix en una atmosfera melancòlica. És simbolisme en estat pur, basat en l’obra homònima del belga Maurice Maeterlinck.

Com la història que protagonitzen Tristany i Isolda, Pelléas et Mélisande és la història d’un amor que és total i en aquesta plenitud els dos amants del títol passen per sobre del matrimoni d’ella amb Golaud, però aquest amor prohibit només es resol amb la mort.

No sabem gran cosa dels personatges. El més misteriós sens dubte és el de Mélisande, a qui Golaud troba plorant prop d’una font al bosc on ell mateix s’havia perdut. “No sé la seva edat, ni qui és, ni d’on ve i no m’atreveixo a interrogar-la perquè ha d’haver passat un gran terror, i quan se li pregunta què li ha passat, arrenca a plorar com un nen i sanglota amb tant de dolor que fa por”, explica Golaud, que serà després el seu marit, en una carta al seu germà Pelléas.

D’aquest, de l’enamorat, poc se’ns en diu més enllà que viu per a l’amor. De qui més coneixem és de Golaud. És viudo, té un fill del seu primer matrimoni i la gelosia el devora fins al punt d’assassinar el germà.

Si, com assenyala en el programa de mà el musicòleg Yvan Nomm¡ck, “la música ha de suggerir el que és indicible, revelar-nos alguna cosa del que existeix més enllà de la realitat aparent, acostar-nos al misteri i a l’essència de les coses, de les idees i de les emocions”, aquesta obra de Debussy compleix a la perfecció aquesta definició. Contribueixen a aquesta tasca els intèrprets Yann Beuron (Pelléas), Laurent Naouri (Golaud), Camilla Tilling (Mélisande) i Franz-Josef Selig (Arkel).

Però amb tot això no n’hi hauria prou per obtenir el poder hipnòtic que exerceix aquesta producció. El director d’escena nord-americà Robert Wilson té un estil molt particular que no sempre s’adapta a les òperes que dirigeix. Moviment i il·luminació són els dos puntals en què es basa el seu estil particular. El moviment que incorpora als cantants és, encara que sembli contradictori, molt hieràtic, fet que en ocasions és un llast.

En aquesta ocasió, el seu estil sembla adaptar-se com un guant a l’obra de Debussy. Moviment, contrastos de llum i decorat, tot firmat per Wilson, transmeten aquella atmosfera suggerent, indefinida i atemporal que el compositor ens presenta amb el resultat d’una gran bellesa visual i el poder hipnòtic al qual em referia al principi.

No obstant, no tots els espectadors van sucumbir a aquest poder suggestiu, almenys així va ser el dia 7. Després de l’entreacte van aparèixer algunes butaques buides. Possiblement els seus ocupants havien preferit deixar-se hipnotitzar pels candidats a les eleccions legislatives que en aquells moments debatien a la televisió.

Aquesta producció de Pelléas et Mélisande procedeix de l’Òpera nacional de Paris i del Festival de Salzburg, on es va estrenar el 1997. És la mateixa que arribarà al Gran Teatre del Liceu el juny de l’any que ve, dirigida per Michael Boder. Yann Beuron i Laurent Naouri repetiran en els papers de Pelléas i Golaud, mentre que Mélisande serà María Bayo.

Rosa Massague
El Periódico de Catalunya