NOTÍCIA

Dos dies abans del seu nomenament oficial al juliol, va comentar que dirigir L'Auditori era un regal enverinat. Què el va fer canviar d'idea?

Quan vaig dir que era un regal enverinat era sobretot per la sorpresa que vaig tenir quan van deixar el concurs en blanc. A part de conèixer la complexitat de gestió de l'entitat i ser conscient de les necessitats peremptòries de fer alguna cosa, es va sumar el fet que el concurs quedés desert. En aquell moment em vaig dir que potser no era tan dolç, aquest caramel, sinó que podia tenir verí. Ara bé, jo no em creia que el problema de la falta de director que s'arrossegava des de principi d'any es desencallés finalment tan de pressa passades les eleccions.

Un dels motius que van al·legar a l'hora de deixar el concurs en blanc, tot i que s'hi van presentar deu candidats, era que cap d'ells no reunia la doble faceta artística i de gestió. Fins i tot es va parlar de desdoblar el càrrec.

La meva idea és que L'Auditori és un vaixell que necessita una persona que marqui l'orientació, i un cap de tripulació. Així que ben aviat nomenarem un director gerent i jo m'ocuparé més de la vessant artística. Ara bé, ens cal donar-li les instruccions clares i explicar-li quina és la situació. D'entrada, disposem d'un pressupost que patirà una retallada considerable tant pel que fa a les aportacions de les institucions com del sector privat.

Actualment s'està elaborant un estudi per avaluar les finances a L'Auditori. Creu que el dèficit superarà els 1,8 milions amb què es va trobar el seu antecessor, Joan Oller (actual director del Palau de la Música) quan va assumir el càrrec el 2001?

Encara no tenim el resultat, però els
quadres de comandament sembla que apuntin en aquesta direcció.

Per on començaran les retallades?

És molt senzill, perquè aquí hi ha hagut un creixement tant a nivell d'infraestructures com de departaments (de logística, de màrqueting, de seguretat, etc.) que ha dut L'Auditori a una situació insostenible. Caldrà fer una reducció de l'activitat, que no significa de qualitat. El cost d'obrir una sala és el mateix si ve Daniel Barenboim que un jove de l'ESMUC. Més que ser, com havia estat fins ara, la casa d'acollida d'entitats on cadascú feia la seva programació, amb una dispersió de programes diferents, l'Auditori ha d'articular un de sol més reduït. Això implicarà que no caldrà l'obertura de tantes sales i així es reduiran els costos i es racionalitzarà l'ús de l'equipament.

Vol dir que es fusionaran tots els festivals actuals en un sol programa?

Vol dir que no hi haurà ni programacions, ni cicles, ni festivals com hi ha hagut fins ara. Bàsicament serà una programació marcada per la base fundacional d'aquesta casa, que és la seu de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i la Banda Municipal de Barcelona, una per a repertori simfònic, l'altra adaptada a la banda. D'aquests dos troncs pengen una sèrie de branques en què caben les músiques del món, la de cambra, les modernes i contemporànies, la improvisació, etc. Volem crear relat. Així crearem uns eixos que s'interrelacionaran amb la resta de programacions.

Alguns han qüestionat la qualitat de l'OBC així com la seva manca de projecció exterior. Què en pensa?

La situació de l'OBC és la pròpia d'una orquestra que en deu anys ha tingut fins a quatre directors diferents: Lawrence Foster, Ernest Martínez Izquierdo, Eiji Oue i ara Pablo González. Són massa directors. Cadascun amb les seves fílies i fòbies i amb un projecte propi. Avui dia és important agafar una certa especialització i la pregunta és: En què és especialista l'OBC? Sembla que hauríem de dir en Mahler, Bruckner, Strauss, Xostakòvitx... i això és herència segurament del seu moment més dolç, que és quan la va dirigir Franz-Paul Decker. Això vol dir que retrocedim fins al moment en què l'OBC encara no s'havia traslladat a L'Auditori. Pel que fa a la seva tasca d'ambaixadora cultural, ens hem de
preguntar: Ens creiem o no que és l'orquestra nacional de Catalunya? L'única motivació que ha tingut l'orquestra és
tocar 75 vegades al mateix auditori, i
de tant en tant a Girona. Aleshores, com a espectador, tens la sensació que les temporades es van repetint, d'un déjà vu. Per tant, crec que és important tenir clar que no només s'han de convidar els millors directors i solistes sinó treballar per forjar una personalitat pròpia, i aquest és l'encàrrec que hem fet a Pablo González: construir un so propi.

Quina personalitat hauria de tenir?

Com a orquestra nacional té una missió molt clara de preservar, cuidar i creure's el seu propi patrimoni. L'OBC ha de procurar per l'autoestima de la música del país: pot ser millor o pitjor, però és la nostra música. La construcció d'aquest so orquestral va en paral·lel a trobar una afinitat amb aquest repertori i aquesta és la tasca de Pablo González.

Hi ha un problema que s'arrossega de fa anys: l'acústica de la sala gran.

És un problema de retorn del so que es percep entre els músics. Això, més enllà de la crisi, s'ha de resoldre i és una de les prioritats si volem que aquesta orquestra creixi. Aleshores, més que culpabilitzar els músics i dir que no toquen prou bé o que estan desmotivats, crec més a buscar solucions. Ja vaig dir als músics que són l'epicentre, que tenim una co-responsabilitat: els donaré el que calgui, i ells han de tornar-ho amb resultats.

Pel que fa a la programació artística, l'actual, 2011/2012, ja està tancada, però podrà participar en la següent?

Està bastant definida, però s'ha pogut intercalar alguna cosa de discurs, que ha estat molt ben rebuda. M'agradaria destacar els 600 anys del naixement de Joana d'Arc i farem diferents activitats relacionades. Hi haurà tot d'interpretacions al voltant de Joana d'Arc, Joana d'Arc
en la foguera, d'Arthur Honegger, un
espectacle de Savall, una obertura de Verdi, una cantata de Rossini...

La seva sensibilitat per a la música catalana és reconeguda. Falta recuperar algun compositor?

Crec que Gerhard hauria de tenir una presència més habitual. De la seva època, els més importants a nivell internacional van ser Domènech Terradellas, Ferran Sort i Robert Gerhard. Puc avançar que l'any vinent hi haurà una presència destacada de compositors i intèrprets catalans. Un altre problema és que sovint s'estrenen les obres i després no es tornen a tocar mai més. La normalitat d'una cultura depèn de la seva repetició, si no hi ha una segona i una tercera audició, les obres s'obliden. Si no fos per això ni La Bohème ni Carmen no haurien entrat a formar part del cànon occidental.

D'altra banda, sembla que el públic té certes reticències quan veu en el programa noms d'autors catalans.

Quan el públic paga una entrada també se li pot demanar un esforç. No és un agent passiu, i sovint s'oblida l'aspecte formatiu. Si poso música de Carles Cases en el programa, el públic dirà si li agrada o no i aquí queda. Però si al costat poso Philip Glass i Michael Nyman, estic donant uns referents que aporten unes claus de comprensió. Cal construir els programes des d'un aspecte educatiu. Així l'objectiu és formar un públic que cada vegada tingui més criteri. Per això, si es realitza una obra de Racine, de Molière o Corneille al TNC: per què no fer un cicle paral·lel sobre la música del Segle d'Or francès? El 2014 seran els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió i els 100 anys de l'inici de la I Guerra Mundial..., tots són temes que permeten mostrar les interrelacions entre música i història.

Parla del TNC... es mantindran les sinergies amb el Liceu i el Palau?

Encara no havíem enunciat que de cara a l'any vinent farem una programació conjunta amb el Liceu i el Palau per commemorar un munt d'aniversaris com ara el centenari de Xavier Montsalvatge, els 50 anys de la mort d'Eduard Toldrà, els 25 de Frederic Mompou, els 25 de Blancafort, els 50 de Lamote de Grignon.

Joan Oller ha simplificat l'estructura del Palau. Farà el mateix a L'Auditori?

En aquest moment hi ha tres ens administratius jurídics: l'entitat autònoma
de l'orquestra, el patronat de l'orquestra
i el patronat privat de l'auditori i l'orquestra. Tot això implica un cert garbuix i desordre i cal tendir cap a la simplificació. Ens podem plantejar si l'orquestra ha d'anar per un costat i l'auditori per un
altre. El tema està totalment obert i estem estudiant diferents models.

Es mantindran les residències?

Aquest serà un cavall de batalla. S'han d'entendre com un impuls per consolidar el projecte musical del grup i ajudar-lo
a aconseguir una normalitat dins les indústries culturals. Per tant, hauran d'anar lligades al desenvolupament
d'un projecte i tenir una caducitat.

I pel que fa al Museu de la Música?

Sovint dic en broma que sembla un mausoleu! Participa d'un disseny i d'una estructura d'un gran mestre, en Romà Escales, que s'hauria de replantejar per establir una interconnectivitat més gran entre el museu
i l'ESMUC. Estem treballant no tan sols en la designació d'un nou director sinó també en un nou discurs museístic que tingui present el patrimoni musical català.

Se li ha criticat que continuï vinculat
al Festival de Torroella.

És totalment legal perquè no cobraré cap sou. M'agrada deixar les coses quan estan acabades i a Torroella tot just era el meu segon any com a director artístic. Per tant em vull deixar marge com a assessor programador i després ja veuré. Amb
tot, si hagués de fer les coses pel que diuen o deixen de dir, malament rai!