En el marasme econòmic que ens envolta, amb la paraula retallada convertida en el cinquè genet de l'apocalipsi, el coliseu valencià intenta tirar endavant amb empentes i dificultats la seva activitat. El pressupost, per descomptat, ha estat reduït, i la programació d'aquest curs incorpora una grapat de títols en concert, fins al punt de fer una mica de trampa en considerar com a òpera el Roméo et Juliette de Berlioz, que no ho és de cap de les maneres ni després d'haver fumat quatre porros. Com en tants altres casos, la directriu és fer més amb menys; potser algun dia els que manen s'adonaran, si no és tard ja, que això té un límit i que austeritat no és misèria ni racionalització, destrucció.

El context encara subratllava més la fita qualitativa de la representació, sobretot en l'àmbit musical. Els dubtes que tenia sobre el nou titular musical del Palau, Omer Meir Wellber, van quedar per una nit oblidats per la manera més que notable com el jove director israelià va desplegar el vast fresc mussorgskià. La versió triada va ser l'original de 1869, és a dir, sense l'acte polonès (siguem dolents, és una opció més barata), però amb l'afegit de l'escena del bosc de Kromi abans de la mort de Borís, potser buscant un equilibri entre la tragèdia personal i el drama col·lectiu.

Wellber no va estalviar espectacularitat, al límit de l'efectisme, en les escenes de massa, però sense oblidar la delicadesa de traç (la introducció de l'escena de Pimen) ni la foscor inherent a la història. Si en alguns moments la coordinació entre fossat i escena va perillar, la reacció sovint va arribar amb prestesa, tret que sol caracteritzar els bons directors de teatre. Com per a altres batutes joves, és de desitjar que ni les presses ni les pressions malmetin un talent cert. Almenys a València té la sort de disposar d'una magnífica orquestra i d'un cor, el de la Generalitat Valenciana, que va tenir una actuació pletòrica.

Orlin Anastassov va ser un Borís més jove i impetuós de l'habitual i, si el personatge de ben segur madurarà amb el temps per arribar a les cotes d'altres il·lustres compatriotes famosos en aquest paper, el baix búlgar va saber modular la seva càlida veu en els moments més íntims. Entre els altres elements destacables del repartiment cal citar el Grigori trompetejant de Nikolai Schukoff i el Varlaam histriònic segons els cànons de Vladimir Matorin.

El decorat abstracte no amagava una posada en escena de caire convencional signada pel cineasta Andrei Kontxalovski, responsable de films cèlebres i nyaps monumentals (tot i que un assistent va prendre les regnes a València), reforçada per un vistós vestuari fidel al temps de la trama. Per sobre d'un decorat amb graus variables de pendent van desfilar boiars, popes i un poble voluble en els seus impulsos, ara planyívol, adés cruel. Aquesta plataforma inclinada, per on es va precipitar a tota velocitat el tron de Borís, era un recordatori oportú per als poderosos de tota mena, i més pocs dies abans de les eleccions, de la força irresistible de la gravetat.