NOTÍCIA

Partitura i llibret formen una amalgama perfecta. Xostakóvitx, en la seva primera òpera i amb només 21 anys, va saber traduir musicalment l’absurd de la història que narra el conte de Nikolai Gogol sobre el qual està basada, la d’un home que perd el seu nas i en la seva carrera per trobar-lo apareixen tots els mals d’una societat, la de l’època del tsar Nicolau I (però també de moltes altres), en què priven la corrupció, la burocràcia, les convencions socials i les aparences.

El compositor va utilitzar tots els recursos musicals que estaven a la seva disposició els anys 20, des de la música religiosa tradicional russa a l’atonalitat passant pel jazz. Reprodueix amb els instruments una infinitat de sons quotidians com són el trotar dels cavalls, el singlot dels borratxos o el pas de la navalla sobre la pell durant l’afaitat, i obliga les veus a exercicis de molta dificultat. Xostakóvitx estructura l’òpera com una successió d’escenes com si es tractés d’una pel·lícula de cine mut.

Si fins aquí El nas apareix com un paquet musical molt compacte, d’una gran qualitat artística, el que fa extraordinària aquesta producció de l’òpera és la posada en escena de William Kentridge. En realitat no és gaire exacte dir posada en escena al que fa l’artista sud-africà.

Fa molt més. Desenvolupa un projecte artístic al voltant de l’òpera en què ha treballat durant dos anys i ho fa amb una base sòlida, fruit de l’interès que ha cultivat durant més de 30 anys per l’avantguarda russa, l’avantguarda que creava al mateix temps que el jove Xostakóvitx escrivia la seva òpera. Kentridge recrea imatges d’aquells artistes com Ródtxenko, Tatlin o El Lissitzky. Ret un gran homenatge al constructivisme, però ho fa valent-se de totes les possibilitats tècniques del nostre temps, com és el vídeo, que és una part fonamental del muntatge.

Amb tot plegat aconsegueix fondre totalment la posada en escena amb l’òpera. Kentridge no elabora un marc dins del qual es desenvoluparà l’òpera. Crea una obra que s’amalgama a la perfecció amb el que Xostakóvitx va compondre. Per això va molt més enllà d’una posada en escena. Aquesta és El nas de Xostakóvitx-Kentridge.

Els intèrprets de l’obra (vista el 10 d’octubre), russos majoritàriament, dominen a la perfecció els seus papers, en particular el baríton Vladimir Samsonov en la desesperada recerca del seu nas, i el tenor Alexandre Kravets, en el paper de l’adminicle perdut. Kazushi Ono es troba molt a gust amb el repertori rus. Fa a penes dos anys, en aquest mateix teatre va dirigir una estupenda versió d’El jugador de Prokófiev. Ara amb El nas ha repetit l’èxit ja assolit a Ais de Provença.