Cerca de notícies

Enquesta

El moment íntim d'una «mezzosoprano» exquisida

21/1/2004 |

 

Juntament amb l'alemanya Waltraud Meier, que, precisament, actuarà el dilluns vinent al Liceu, la també mezzosoprano Violeta Urmana és una de les grans revelacions dels últims anys pel que fa a la interpretació de Wagner, sempre tan exigent, però també tan fascinant. La cantant lituana, que, com en el cas de l'esmentada Meier, s'ha decantat cap al repertori de les sopranos dramàtiques, ha excel·lit com la Sieglinde d'El capvespre dels déus i com a Kundry, la penedida dona fatal del Parsifal. Diumenge a Barcelona (ciutat on fa deu anys va guanyar el concurs de cant Francesc Viñas) va aconseguir un notable èxit al Liceu (dins de la seva temporada 1994/95 va interpretar-hi la Suzuki de Madama Butterfly, però al Teatre Victòria) que va tenir un dels seus punts culminants en la interpretació dels cinc apassionats lieds que, durant el seu exili a Suïssa (1957-1958), i mentre gestava Siegfred, Wagner va compondre a partir dels poemes escrits per una enamorada Mathilde Wesendock, esposa del banquer Otto Wesendock, que aleshores acollia el músic alemany a casa seva. Acompanyada de Jean Philip Schulze, un pianista atent que sembla voler expressar el sentit just de cada nota, Urmana va exhibir-hi una veu exquisida que és càlida i agradable com el vellut. Però també la seva notable personalitat, que la converteix en una cantant expressiva sense estridències.
Violeta Urmana va interpretar els cinc temes de Wagner, una plenitud en ells mateixos i a la vegada un esbós d'alguns fragments del Tristany, al final de la primera part d'un programa de lied atractiu i coherent que va començar amb dos lieds de Frank Liszt amb un mateix títol, Der Fischerknable, i diferents autors: Friedrich von Schiller i Franz Karl. Després amb Hugo Wolf i al final amb Richard Strauss, Violeta Urmana va fer present una certa evolució del lied alemany, sempre atent a buscar un lligam entre el contingut poètic i la sonoritat. Però la mezzosoprano lituana també va mostrar el seu gust pels deli
cats lieds que Francis Poulenc va compondre a partir de la unitària sèrie de poemes La Fraicher et le Feu, de Paul Eluard. Tot va semblar cantat amb gust i talent creatiu. En el moment dels bisos, nombrosos com a resposta als aplaudiments insistents del veterà públic dels diumenges a la tarda al Liceu, Urmana va decantar-se cap al repertori italià, excel·lint en la més cèlebre ària de La Gioconda, òpera que la mezzosoprano ha enregistrat amb Plácido Domingo. Hi va haver, a més, un regal final i inesperat que Violeta Urmana va dedicar als espectadors més perseverants. Quan havia marxat una bona part del públic, però amb un nucli entusiasta, la mezzo va cantar a capella una cançó popular romanesa. Aleshores va convertir el teatre mig buit en un espai càlid amb la seva veu bella, emotiva i generosa.

Imma Merino
El Punt